Santacana + variant Serrano a la Mòmia, 115 metres 6b (6a obligat).

Fa tres setmanetes amb en Marcel ens varem deixar deures per aquest cap de setmana, parlant de vies que teníem pendents va sortir la Santacana de Mòmia, i el fet de que no trobàvem ningú per fer-la, i va ser dit i fet per fixar data. En un principi hi anàvem nosaltres dos, però el divendres a última hora s’hi va apuntar en Pere ( que no sabia el què li esperava, 115 metres de via li semblaven pocs). En Marcel tenia moltes ganes de fer-la per la variant Serrano, però jo no ho tenia tan clar, així que ell provaria per la Serrano i si se’ns complicava, jo ja tiraria per la original, però ni la fissura molla el va fer enrere, ta fet un bow!!
Dissabte quedem a tres quarts de vuit a Vic i prèvia parada al “Pata Negra” arribem a l’aparcament del Monestir, on fem material, sort que ells tenen metralla grossa i per donar oxigen durant l’escalada, Camelots del 4 i del 5, i sort que per un mal entès varem agafar-ne 2 del 4, perquè no sabeu la vida que donen, ja que nosaltres no els reservàvem com he llegit que feia en Mowahk.
El primer llarg comença per una placa fins arribar a un cap de burí, i a partir d’aquí comença la guerra, un off-width que no deixarem més que per sortir a xapar els quatre parabolts de progressió, 6a semiequipat. El segon llarg comença els primers metres per diedre per tornar a progressar en off-width, tenint que sortir en un tram on trobem un bloc empotrat just abans de l’arbre i tornar altre cop a empotrar mig cos dins de la fissura fins just abans de la reunió o s’eixample, V semiequipat. Al tercer llarg, sortim per la Serrano, uns metres de xemeneia i superar un desplom per una fissura que trobem ben molla per les últimes pluges, un cop superat el desplom comença la mítica bavaresa combinada amb trossos de placa, un cop arribem a un burí tornem amb la bavaresa fins a la reunió, 6b semiequipat. El quart llarg comença amb un flanqueig cap a l’esquerra per començar una altre bavaresa d’uns set o vuit metres i seguidament arribem a una reunió que deixarem per arribar-nos fins al cim, V semiequipat.
El descens es fa amb un ràpel per la normal, dir que la canal de baixada estava amarada i baixar es va fer una mica “xungo”.
Les reunions estan totes equipades amb un parell de parabots mínim, tot i la verticalitat de la via només la segona reunió és incòmoda.
De material portàvem una dotzena de cintes exprés (un parell de sabineres) i camalots del 0,75 fins al 5 i per sort varem repetir el 4. Tan el 4 com el cinc es poden posar en els dos primers llarg per no carregar tan el coco entre l’off-width i la distància entre xapes.

En Marcel lluitant al primer llarg.

En Marcel arribant a la part final del segon llarg.

Començant la bavaresa del tercer llarg.



Collons en Pere!!!, m'hauria de pagar per aquesta foto!!!


En Pere a la última bavaresa.


En Marcel, en Pere i jo gaudint de les vistes al cim de la Mòmia.

El Roget, Prima 210 metres 6b+ (6a/A1 obligat)

Després d’alguns problemes amb els telèfons, quedem amb en Jortx i l’Ivan per anar-nos a penjar. Ja feia algun dia que tenia en ment tornar al Roget, a provar la Pima d’on fa algun any, amb l’ivan, la pluja ens en va fer baixar quan encara no havíem ensumat els dos últims llargs, que són els que tallen el bacallà, i encara fa més anys, la via ens va tirar enrere amb l’Oriol a meitat del penúltim llarg per manca de previsió alhora d’agafar material.
Dissabte a dos quarts de vuit passa l’Ivan per casa i a un quart de nou ja som a Avinyó a recollir a en Jortx i fem cap al Saldes a esmorzar una mica, i un cop tips, seguidament pugem fins a l’aparcament del Roget. Aquest cop si que fem previsió de material i repetim els camalots del 0,5 fins al 3.
El primer llarg comença per una placa que ens porta a superar una panxeta al principi i sense cap més dificultat fins al final, V equipat. El segon llarg surt cap a la dreta i va pujant buscant la millor roca fins a la reunió, IV semiequipat amb un parabolt. El tercer llarg comença seguint la repisa uns metres a l’esquerra i seguidament ens hi trobem un pas assegurat amb un pitó que ens deixa a un diedre, poc definit a la part de dalt, V semiequipat amb parabolts i pitons. El quart llarg comença anant cap a l’esquerra i també es tracta de pujar per un diedre, del que en sortim a la part final, V semiequipat amb parabolts i pitons. El cinquè llarg es tracta d’anar remuntant un altre diedre amb una fisura perfecte, la dificultat es concentra a la part final on hi trobem un parell de passos que podem fer amb artificial, 6b semiequipat amb un parell de pitons i un pont de roca. El sisè llarg es divideix en dos diedres fisurats separats per un descans, està força més equipat que el llarg anterior i és el llarg més dur de la via, 6b semiequipat amb parabolts i claus.
La via es rapela i es pot fer amb tres ràpels amb cordes de 60 metres, tenir en compte que el primer ràpel no es pot empalmar. De material portàvem unes 16 cintes exprés (algunes de llargues), un joc d’aliens, dos jocs de camalots del 0,5 fins al 3, un joc de tascons i un estrep per cap.

L'Ivan i en Jortx en el primer llarg. (Per què portava guants de ciclista l'Ivan?)

Començant el segon llarg.

Ara li toca a en Jortx al tercer llarg.

El diedre del quart llarg.

L'Ivan a la primera part del cinquè llarg.

En Jortx tibant al primer diedre del darrer llarg.

I encara més Gorros

Òpera Prima, 150 metres 6a (IV+ obligat)

Stromberg, 140 metres 6a (IV+ obligat)

Aquest dissabte com qui no vol la cosa repetim sortida, un altre cop cap a Gorros, aquest cop al Gorro Frigi, això si, aquest cop hi ha canvis als companys, som l’Oriol, l’Ivan i en Miquel, i faig cordada amb l’Oriol. Al no voler estressar-nos gaire anem a fer les vies que van fer en Pere i en Marcel però en l’ordre invers, la Òpera Prima i la Stromberg, mentre que l’Ivan i en Miquel comencen per la mateixa que nosaltres i després van a fer la 98 Octans, que ja havia fet fa algun any amb en Marcel.
Com que a l’aparcament ja teníem les vies decidides des del cotxe sols agafem una dotzena de cintes, i el material de reunió.
Pel què fa a les vies estan equipades amb parabolts grocs tan els llargs com les reunions i no són vies que et fan sortir cabells blancs.
Òpera Prima: El primer llarg surt de placa amb tendència a la dreta per enfilar vertical fins a la reunió, IV equipat. El segon llarg comença flanquejant cap a l’esquerra per superar un desplomet, torna a la verticalitat de la reunió i segueix recte, V equipat. El tercer llarg també comença per un tramet fàcil i quan comença la verticalitat supera un parell de desplomets per arribar a la reuinió, V equipat. El quart llarg comença superant un parell de panxes i seguidament arribem a un diedre-fisura que ens deixa a la reunió, 6a equipat. El cinquè llarg comença amb un diedre i seguidament tomba i seguim en tendència a l’esquerra fins al final, V equipat.
Stromberg: El primer llarg és una placa vertical on s’hi van trobant preses, V equipat. El segon llarg tomba una mica amb unes preses descomunals, IV equipat. El tercer llarg comença igual que acaba el segon però seguidament s’ha de superar una panxa i hi ha un parell de passos finets a continuació i torna a tombar per arribar a la reunió, V equipat. El quart llarg és el llarg més tombat i amb unes preses que tornen a ser més que considerables, IV equipat, El cinquè llarg surt cap a l’esquerra per superar una panxa amb un pas de bloc, seguidament la dificultat decreix fins arribar al cim.
L’Òpera Prima és una via que concentra la dificultat en passos i la resta és més tombada cosa que la fa discontinua, metre que la Stromberg és una via més vertical i mantinguda.

L'inici de l'Ópera Prima.

L'Oriol i en Miquel un cop superada la panxa del segon llarg.

L'Oriol superant panxes al tercer llarg.

Mirant com passar el pas més complicat de quart llarg.

El cinquè llarg, superar el diedre i ja tomba fins a la reunió.

El primer llarg de la Stromberg.

Progressant sobre grans preses en el segon llarg.

Un cop superades les dificultats del tercer llarg.

El quart un llarg de tràmit sobre bones preses i poca dificultat.

L'Oriol tenia ganes de provar aquest pas del darrer llarg de primer.

Quan arribem al cim veiem que en Miquel i l'Ivan ja estan acabant.

Va de Gorros

Via Ignasi Jorba, 150 metres V+

Via Epitáfio, 75 metres IV+

Dissabte al final som amb en Pere, en Marcel i en Jordi (el meu germà), pel tema via varem dir que ja triaríem alhora d’esmorzar, ja que el divendres els únics que teníem clar que hi aniríem érem en Pere i jo. Pel camí tenim clar que anirem a Montserrat i esmorzant al Pata Negra acabem de decidir les vies que farem, amb els condicionants que en Jordi no vol enmerdar-se gaire i que en Marcel porta tota la setmana “dopant-se” per culpa d’un queixal. Un cop mirat tot decidim anar a Gorros a fer un parell de vies, amb en Jordi diem de fer la Ópera Prima al Gorro Frigi i la Ignasi Jorba a la Magdalena Superior, i en Pere i en Marcel trien també la Ópera Prima al Gorro Frigi i la 98 Octans a la Magdalena Superior.
Alhora de la veritat, després de pujar com uns senyors pel telefèric de Sant Joan, decidim canviar de vies, ja que per la que volíem començar, la Ópera Prima hi havia un parell de cordades, per la qual cosa en Marcel i en Pere van a fer primer la Stromberg i nosaltres anem a fer la Igansi Jorba.
Un cop acabada la Ignasi Jorba, en Jordi ja estava força cansat i varem decidir anar a la Magdalena Inferior a fer-ne una de facileta per veure si es decidia a fer de primer i de pas fer una altre agulla montserratina, ja que el Gorro Frigi ja l’havia fet un parell de cops. Alhora de la veritat però no va voler tirar ja que tenia dubtes sobre com muntar la reunió, serà més endavant doncs. Un cop al cim ens hi varem trobar a en Miquel Casas, en César, en Lluís i l’Enric que portaven a un grup de cursetistes i varem fer-la petar una estona i més endavant ens varem retrobar amb en Pere i en Marcel que ens esperaven.
Ignasi Jorba: El primer llarg és molt curt i el varem empalmar amb el segon, III equipat. El tercer llarg continua recte amunt a mesura que també augmenta la verticalitat de la paret, IV equipat. El quart llarg encara comença tombat per acabar vertical i amb un curt flanqueig per arribar a la reunió al costat d’un arbre, V equipat. El cinquè llarg comença amb un diedre per tornar a la placa vertical, a continuació supera un desplomet amb molt bones preses i seguidament va perdent verticalitat fins al cim, V equipat.
L'altre via diria que és la via Epitáfio però hi havia força més xapes que les cintes que marca la ressenya. Pot ser que n'hi hagi alguna de "nova" a l'esquerra de l'Epitáfio?, a l'esquerra ens quedava una via i al darrer llarg s'ajuntaven a partir del diedre, la via comença per una soca d'un arbret.

La via anava de la següent manera:El primer llarg comença amb el pas més fi de la via i va recte amunt, IV equipat. El segon llarg comença recte amunt i seguidament va resseguint un dihedre per la dreta fins que el supera per arribar al cim, IV equipat.
Per fer les dues vies fan falta unes catorze cintes exprés, las dues vies estan totalment equipades, la Ignasi Jorba amb parabolts de color verd i la Epitáfio amb parabolts.
Pel descens de les dues agulles s’ha de rapelar, la primera un ràpel d’uns 55 metres i per la segona un ràpel d’uns 40 metres

En Jordi al primer llarg de la Ignasi Jorba.

La cosa se li comença a posar vertical.

En el flanqueig cap a la reunió.

El llarg més maco que no més difícil.

El primer llarg de la segona via.

Ja a dalt de la Magdalena Inferior.

Hi havia més gent a la vertical que caminant.

Aquesta si que és una foto de família.

Metres d'adherència a Roca Narieda

Sal de Frutas Eno, 600 metres 6b (6a+ obligat)

A mitja setmana em truca l’Ivan per veure que fem el dissabte, em diu que vol ver alguna cosa light ja que té tendinitis en un dit i no vol forçar i a mi em va de conya ja que m’estic recuperant d’un pinçament d’un nervi a l’espatlla i la tendinitis crònica del genolls fa un meset que m’amarga la vida, així que el parell de iaios tenim en ment alguna cosa “relaxant”. Per relaxant em planteja anar a la Cara Nord de Montserrat o als Puntals d’Àger, se’m posen els pèls de punta, el dia que vulgui anar a fotre-hi canya....
El divendres em diu que en Gerard, en Ramon i en Marc també vindran, que també volen fer alguna cosa suau i ja decidirem el dissabte metre esmorzem, així que toca portar propostes. Ja fa dies que tinc una via en ment ja que en Miquel Casas ens l’havia recomanat i és una via d’adherència, amb la qual cosa ja no s’ha de forçar tant de braços, la via en qüestió és la Sal de Frutas Eno a Roca Narieda.
Així que ens trobem dissabte, em passa a buscar l’Ivan i li sembla bé la proposta i a l’hora d’esmorzar ho plantegem i també els hi sembla bé, així que fem cap a Roca Narieda.
Es tracta d’una via d’adherència totalment equipada amb parablots, espits, ponts de roca i algun pitó, una via molt llarga i a la vegada discontinua però veient la paret de lluny es fa difícil de creure que hi surtin tants llargs escalables i més que hi surtin alguns llargs del tot recomenables.
El primer llarg la ressenya no el marca com a més dur però és l’unic que no varem encadenar, potser perquè surts fred, diria que és el llarg que fa la criba, comença amb un mur amb preses i acaba amb una placa tombada d’adherència, 6a equipat. El segon i tercer llargs els varem empalmar, el primer és més d’adherència i el segon té algun pas més atlètic, V equipat. El quart i cinquè llargs també els barem empalmar, el primer és un III equipat i el següent un canvi de reunió que a nosaltres ens va portar al començament de la placa del sisè llarg, III equipat. El sisè llarg ens començava per una mur amb el pas més complicat just al principi i després la dificultat anava decreixent, 6a equipat. El setè llarg és una placa tombada amb “canalizos” , V equipat. El vuitè llarg comença per una zona amb bones preses i equipat amb ponts de roca i a partir de mig llarg desapareixen les preses i l’equipament són parabolts també augmenta la dificultat, 6b equipat. El novè llarg és una placa mantinguda d’adherència, 6a equipat. El desè llarg és un canvi de reunió (cap a l’esquerra). L’onzè llarg comença per placa a mig llarg supera un sostret i segueix recte amunt fins a la reunió, V equipat. El dotzè llarg és un canvi de reunió (cap a l’esquerra). El tretzè llarg comença amb una placa d’adherència per anar a buscar un diedre pel qual s’hi entra en babaresa i un cop s’acaba la fisura del diedre es surt amb placa, 6a equipat. El catorzè llarg es un llarg que va en diagonal cap a l’esquerra buscant plaques, IV equipat. El quinzè llarg igual que l’anterior va en tendència a l’esquerra buscant plaques i també és de IV. El setzè i últim llarg puja per una placa d’adherència recte amunt fins a la última reunió, V equipat.
Les reunions estan equipades amb parabolts i amb ponts de roca. Per fer la via tan sols fan falta una quinzena de cintes exprés.
Pel descens un cop a cim es baixa en direcció est, un cop a coll remuntem una mica pel camí que al cap d’un centenar de metres tomba cap a l’esquerra i baixa per una mica de tartera i ens condueix a peu de via, el camí està marcat amb fites.

L'Ivan acabant el mur del primer llarg i començant l'adherència.

A l'inici del segon llarg.

El començament del sisè llarg.

Abans de començar el tram més difícil del vuitè llarg.

Acabant el novè llarg.

A la part final on es van encadenant plaques fàcils.

Foto de família al cim amb l'Ivan, en Gerard, en Ramon, en Marc i un servidor.

Visita a Roca Regina.

Aquest dissabte tornem a coincidir amb l’Ivan després de les vacances, desde que varem anar a les Torres de Bassiero no escalàvem junts, aquest cop decidim anar a Roca Regina, una via que fa temps que tenim ganes de fer, la Promio-Moreno. Quedem a dos quarts de set del matí, parem a esmorzar a Bellcaire i arribem al aparcament, el dia s’aixeca emboirat i a la paret s’hi veuen parts molles, ens ho anem a mirar i veient que el dia sembla que s’aixeca i que per on passa la via no s’hi veuen humitats decidim posar-nos-hi.
Fem l’aproximació pel camí de l’esquerra ja que em fa pal passar per la feixa, no hi havíem passat mai i realment és molt més còmode. Un cop arribem a peu de via ens hi trobem dues ovelles “salvatges” que pasturaven al costat i ens fan companyia.
Comença l’Ivan el primer llarg que comença fàcil per complicar-se al arribar a la fisura, on traiem l’estrep per fer-ne els primers metres i seguim amb lliure i algun Ao fins a la reunió, 6a A1 semiequipat amb parablots i pitons. El segon llarg surt els primers metres per placa per seguidament fer un flanqueig per trobar un petit diedre fisurat que ens portarà a la reunió, V, semiequipat amb un pitó i un parabolt. El tercer llarg comença per una babaresa i seguidament comença una altre tram de fisura que apreta més i un cop s’acaba hi ha un flanqueig cap a la dreta que ens deixa a la reunió, 6b o V A1 semiequipat amb pitons i ponts de roca.

La via està semiequipada amb parabolts, ponts de roca i pitons, metre que les reunions o es fan en arbres o estan equipades amb parabolts.

Pel què fa al material portavem un joc de friends i aliens, repetints els mitjans, un joc de tascons, estreps, cintes sabineres i disset cintes exprés.
Un cop vaig ser a la tercera reunió li vaig proposar a l’Ivan de baixar, ja que des de la reunió del segon llarg anava veient com entraven núvols, i tenint com a referència els últims dies i el just que ens va anar sortir sense mullar-nos la setmana anterior, i a més veient que la via té tendència a anar a la dreta i no podríem rapelar en cas de pluja i que encara ens quedava força via, no ho tenia gens clar, metre que l’Ivan no tenia clar baixar, ja que creia que no plouria. Al final varem baixar i dir que al final va tenir raó l’Ivan.

Al baixar varem aprofitar per anar a treure el cap per Abella de la Conca ja que sabíem que hi havia vies, un poble del tot recomanable encara que veient l’hora van decidir no escalar, així que varem anar a dinar al Bar Miami a Isona i cap a casa.

L'Ivan al primer llarg arribant a la fisura.

Acabant el segon llarg.
A la babaresa del tercer llarg.

A la part del darrera de la paret de Tarradets on es veuen els núvols que entren.

Via Cristina Gómez, 300 metres MD+ (6a obligat)

Aquest cap de setmana quedo amb en Gerard, al principi no tenim gaire clar que farem i estem una mica a l'expectativa de la meteo per si ens la juga, però per sort el pronòstic és bo. Pensem alugnes vies però al final decidim anar a fer la Via Cristina G.G. a la Paret de l'Aeri, pels comentaris semblava que havia de ser una via equipada, però al veure la ressenya veiem que alguna cosa s'hi ha de posar, fet que encara la fa més atractiva.

El primer llarg és el de la criva, la cordada de darrera en va baixar, hi has de trobar els forats, 6a Ae equipat. El segon llarg té la dificultat en els tres primers parabolts que es passen en Ae i seguidament la dificultat es manté fins a la part final fins que decreix per arribar a la reunió, 6a Ae equipat. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra i va a buscar la reunió més a la dreta que la Fraggel, V equipat. El quart llarg va recte per superar el sostre i un cop superat amb un parell de passos s'arriba a la reunió, V Ae equipat. El cinquè llarg va segueix les dues primeres xapes de la Fraggel i seguidament empalma amb la Easy Ryder amb qui comparteix reunió, V equipat. El sisè llarg va paral·lel a la Easy per la dreta amb més equipament, V equipat. El setè llarg surt per un arbre per la dreta de la reunió i l'hem fet amb Ao fins a uns metres de la reunió on es surt amb lliure, Ae IV equipat. El vuitè llarg va amb tendència a l'equerra fins a l'última reunió de la Reencuentros i seguim fins sortir on muntem reunió en un arbre, IV equipat.
Tot i la polèmica que va generar la via pel seu recorregut, crec que està ben aconseguit i el principal problema és que comparteix força reunions, que per altre banda va fer que fessim amistat amb una parella, en Xavi i l'Eli, uns cracks que feien la Fraggel Rock.

La ressenya posa que s'han de portar alguns friens, nosaltres només varem fer servir el camelot 0.75 un parell de cops, a més portavem 18 cintes exprés (algunes de llargues) i estreps que varem utilitzar a l'inici del segon llarg.

Les reunions estan totes equipades amb parabolts, i els llargs estan equipats amb parabolts, algun espit a la part superior i un parell de pitons.

El descens el varem fer per la canal de la Llum, on se'ns va posar a ploure una mica, cosa que la fa més complicada, però almenys la pluja ens va repectar a la via, tot i el cel negre i els trons que ens van amenaçar a la part final de la via.

En Gerard en el tram complicat del primer llarg.

Arribant a la segona reunió.

En un pas de V complicadet del tercer llarg.

Just sortint del sostre del quart llarg.

Anant a buscar la Easy.

A la part final de la placa del sisè llarg.

Entrant al setè llarg per l'arbre.

En Gerard a la penúltima reunió.

Una foto d'en Xavi a l'últim llarg de la Fraggel Rock, 6c.

Un cop acabada la via, apunt d'inicial el descens.