dissabte, 18 d’octubre del 2008

"Passeig" per Montserrat.

Aquest dissabte amb en Jordi, el meu germà, haviem quedat per anar a fer la Via Bego-Miguel-Kush a Can Jorba, una via perquè comencés a fer algun llarg de primer. Abans de començar hem anat a esmorzar a Ca l'Anna, al Bruc, i seguidament hem fet cap a Can Jorba, on al arribar, entre el què ens deixava veure la boira s'hi podia entreveure la paret negre d'humitat, per la qual cosa hem decidit anar cap a Gorros, ja que al bar, esmorzant, pensant-nos que podria passar això hem copiat la ressenya de la Magic Line, al Gorro Frigi, ja que per la seva situació seria més fàcil de trobar-la aixuta. Així que hem anat cap al Monestir, on tot i que hi havia boira pixanera que en diem a la Plana hem decidit agafar els trastos i hem començat a pujar les Escales dels Pobres cap a Gorros, on un cop a peu de via, veient el temps que feia i el quin pronosticaven pel radio hem dit de deixar-ho estar i anar a fer una mica de passejadeta per acabar de passar el matí, així que hem continuat el camí de Sant Joan a Sant Jeroni fins al trencall que ens baixa fins al Pla dels Ocells i ens porta altre cop a les Escales dels Pobres per acabar comprant mató i formatge al les parades del Monestir. De saber-ho li podriem haver dit a en David que vingués ja que tinc entés que li agraden aquest tipus d'activitats i la Susana igual que la Beth no en són grans entussiastes.


El millor del dia.


El començament de la Magic Line.


El camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

En Jordi just abans d'arribar al Pla dels Escurçons.


Baixant el Pas del Francès.

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda Castellana ( 170 metres, V+ Ae/A1)

El dissabte quedem amb l'Ivan per anar a Montserrat que ens queda a prop i així poder ser d'hora a Sanhi, per això quedem a dos quarts de nou per anar a per la Mas-Guasch, una via que feia molt de temps que tenia a la carpeta de ressenyes. Previa parada al "Pata Negra" arribem a l'aparcament del Monastir, fem material i ens enfilem cap a peu de via, no sense perdrens abans, ja que un cop al Pla del Ocells agafem el camí que va més directe cap a l'hermita de Sant Jeroni, on arribem i després ens toca desfer part del camí. Un cop a peu de via ja hi ha una cordada a punt de començar, així que ens toca esperar una estoneta.

Un cop ens toca, comença l'Ivan amb un primer llarg que surt recte per anar a buscar un flanqueig cap a l'esquerra que ens porta a la reunió, V equipat amb parbolts. El segon llarg comença amb artificial per un mur per anar a buscar una diedre, V Ae equipat amb parabolts, claus i un arbre. El tercer llarg segueix la fisura diedre fins un abret i després segueix per placa, V equipat amb parabols, burins, spits i un arbret. El quart llarg és tot de diedre, V equipat amb parabolts, claus i ponts de roca. El cinquè llarg comença per una fisura que et porta cap a un esperonet per arribar a la placa que et deixa al cim. V A0 equipat amb parabolts i un burí.

Per arribar al cim varem fer un llarg més que comença amb una desgrimpada de l'agulla i a continuació pujar al cim amb un tram de III.

La via està practicament equipada, tot i que s'hi poden reforçar passos, sobretot en el quart llarg i per això varem fer servir ticams petits, aliens i el camelot de 0,5.


L'Ivan a l'inici del primer llarg just abans del flanqueig.

L'Ivan començant en lliure després de l'Ae del segon llarg.

Enfilo la placa just abans d'arribar a la tercera reunió.

La cordada que teniem al davant fent el diedre del quart llarg.

L'Ivan acabant el quart llarg.

L'Ivan fent l'esperonet del cinquè llarg.

Junt amb l'Ivan al cim.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Amanita Moscata 270 metres, 6a+ (V+ obligat)

Aquest dissabte amb l'Ivan i l'Oriol ens hem dirigit cap a Tarradets per anar a fer l'Amanita Moscata a la Paret de les Bagasses. Al passar per l'aparcament, quan anavem a esmorzar a l'antiga estació hi hem vist a en Pep i a en Gerard que anaven a fer la via Delincuentes, veïna de l'Amanita, ens hi hem parat a xerrar una estona i seguidament hem fet cap a esmorzar. Després d'esmorzar hem tornat a l'aparcament on ja tocava el sol, cosa que feia que la sensació de fred no fos tan notable com el primer cop que ens hi hem parat.

Un cop a peu de via hem començat el primer llarg per la via Delincuentes i a mig llarg tornem a recuperar l'Amanita, 6a plaquero i equipat. El segon llarg comença amb un pas estrany i segueix en tendència a la dreta cap a un diedre , V que t'hi fa ser, semiequipat. El tercer llarg es un llarg amb un parell de feixes que el fan força discontinu, V semiequipat. El quart llarg surt cap a l'esquerra i es puja una placa que acaba en fisura. V semiequipat. El cinquè llarg és un llarg plaquero que comença superant un sostret, 6a equipat. Al sisè llarg varem optar per fer el de la Delincuentes, un llarg prescindible ja que la via s'ha de rapelar, tot i que aquest llarg pinta més bé que l'últim llarg de l'Amanita, V semiequipat.

El material que varem fer servir va ser un joc d'aliens, camelots fins al vermell i un parell de tricams.

L'Ivan fent el primer llarg i al fons es veu en Gerard començant el segon llarg de la Delincuentes.

L'Ivan acabant el diedre del segon llarg.

L'Ivan i l'Oriol acabant el tercer llarg.

L'Ivan i l'Oriol acabant el quart llarg.

L'Ivan arribant a la reunió del cinquè llarg amb unes bones vistes de fons.

dissabte, 27 de setembre del 2008

Via Cervera-Raül 210 metres MD, A1e.

Aquest dissabte ens hem retrobat amb l'Ivan i en Pep ja que feia força dies que no escalavem junts, amb l'Ivan feia dos mesos i mig i amb en Pep des del mes de gener.

El divendres va ser molt plujós, fet que ens va ajudar a decidir ràpid on aniriem a escalar, varem dir d'anar a Montserrat ja que ens queda aprop i a més amb una mica d'aire s'aixuga ràpid. Com sempre, començem la jornada al bar, i com gairebé sempre que anem a Montserrat ens deixem veure per Cala Anna a el Bruc. Com als vells temps arribem al bar sense cap via en ment, així que mentre esmorzem comecem a mirar les ressenyes que portem i amb l'excusa de que anem faltats de forma anem fer la Cervera-Raül a la Talaia Gran.

Mirant la ressenya la via té 8 llargs tot i que posa que es tant la 1ªreunió com la 3ª es poden evitar i així ho fem i també enllacem els dos últims llargs, els quals no es poden enllaçar amb cordes de 60 a menys que es surti amb ensamble que és el què varem fer. Aquesta via ha estat reequipada amb parabolts, tot i que n'hi ha alguns que no estan gaire ben posats, i pel que fa al material amb 12 cintes, estreps, una recuperable i un joc de tricam es passa.

Un cop a peu de via l'Ivan comença fent la primera part de la via, el primer llarg és un tercer on no hi ha res, i que enllacem amb el segon que ja comença amb un cinquè tot ben equipat i on el grau va decreixent fins a tercer fins arribar a un arbre on muntem reunió. El segon llarg ( el tercer i quart de la resenya) comencen amb un pas d'A1e i la resta de cinquè i quart van tenint peces, parbolts i burins. El tercer llarg ens porta fins al cim de la primera agulla amb la primera part de quart i la resta de tercer. El quart llarg comença desgrimpant la primera agulla i enfilant la Talaia Gran amb un mur vertical on la major part del llarg és A1e amb un pas de cinquè pel mig i una sortida de quart fins a la reunió, en el llarg hi ha parabolts, burins i un pont de roca. El cinquè llarg, l'últim per nosaltres, comença amb un parell de passos de quart i la resta de tercer i no hi ha res fins a la que segons la ressenya seria la setena reunió, on hi ha un parabolt i un burí per començar l'ultim llarg que també comença amb quart i va decreixent fins al cim on tampoc hi trobem cap peça.

Vista del primer llarg

L'Ivan al començament del segon llarg

L'Ivan començant el tercer llarg

En Pep i l'Ivan arribant a la quarta reunió

L'Ivan i en Pep al cim de la Talaia Gran

dissabte, 20 de setembre del 2008

Miranda de les Bohigues, Via Daniel 60 metres V

Després de més de dos mesos sense penjar-me per les parets, ja em toca arrossegar-me una mica per algun lloc vertical. Quedo dissabte amb en Xevi i aprofitant que ell no ha fet res per Montserrat, miro alguna via a la cara sud, en un principi anem a Can Jorba, la inteció és fer la via Josep Maria Andreví de la qual l'Ivan me n'havia donat informació, però al arribar a peu de via a més a més d'arribar molls, ja que pel camí ens freguen els matolls que estan molls per la pluja del dia anterior , veiem que la via regalima cosa que ens fa desistir de provar-la. Proposo d'anar a Agulles, ja que també portava la "ressenya" d'una via a la Miranda de les Bohigues, sabia que era a la cara sud, que els seu nom era via del Daniel i que el grau màxim era de V però no sabia quin tipus d'equipament hi havia. Així que agafem els tascons, els tricam i uns aliens i anem fins al peu de la cara sud de la Miranda de les Bohigues, allí veiem un parell d'espits que pugen en tendència a la dreta, i al no veure cap més possible via ens hi posem.

Pel què fa a la via dir que està totalment equipada amb espits i parabolts. La via són tres llargs, el primer, de tercer puja en tendència a la dreta, el segon, de cinquè começa tumbat i al pocs metres és posa vertical i el tercer, de quart, comença vertical i va tumbant-se, amb molt bones preses.

Pel que fa al descens, ens ho varem mirar una mica ja que no sabiem per on anava, ens va semblar de desgrimpar pocs metres per la cara nord i després pujar el Mirador de la Miranda des d'on desgrimpant una mica per la cara nord arribes al camí, suposem que és el descens lògic.

En Xevi apunt de començar el Primer llarg.


En Xevi a l'inici del segon llarg.


En Xevi a punt d'acabar la seva primera via a Montserrat.


Al cim gaudint de les vistes d'agulles.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Nova Zelanda i Illes Fidji

Després d'un meset fora fent una visita a Nova Zelanda i acabant fent un descanset a les Illes Fidji ja tornem a ser-hi.

Faré uns cinc cèntims del viatge ja que la intenció inicial era copiar el diari del viatge de la Beth, però en veure la seva extensió m'ho he repensat ( quan es posa a escriure...).

Començat per Nova Zelanda dir que hi varem estar 21 dies, la intenció inicial era viatjar amb autocaravana, però contactant amb una agència neozelandesa ens vam inclinar per agafar una oferta que ens feien, la qual consistia en els hotels amb esmorzar, cotxe, unes quantes visites, visita amb vaixell als fiords, vol amb avioneta pels galciars i al Mont Cook entra d'altres que no eren poques coses més i tot això ens sortia més econòmic que el lloguer de l'autocaravana!!!.

Varem començar el viatge per la illa nord durant una setmana i els següents quinze dies els varem passar a la illa sud. Al ser un país jove no té edificis històrics i el més destacable és el seu paissatge, més que impresionant, tan el mar com la muntanya, la costa com l'interior, no hi ha res que no et cridi l'atenció, ja sigui per la seva bellesa o per alguna peculiaritat.

De l'illa nord varem començar visitant Auckland, la ciutat més gran del país i pel què varem veure la més cosmopolita, d'aquí ens va cridar l'atenció, entre comentes, la gran dèria que tenen per navegar i els esports derivats com la vela, la pesca, etc. tot i que ja que ens en feiem la ideia no ens pensavem que fos en aquesta mesura. Seguidament varem fer una ruta per la península de Coromandel on varem resseguir-ne la costa i visitar-ne els seus poblets, no hi ha res que no et maravelli, és la tònica de país. Seguidament varem anar a Rotorua on cal destacar-ne Te Puia amb els seus Geysers, una excursió per la vall volcànica de Waimangu i sobretot anar a fer algun àpat al Fat Dog que sembla cal afarta pobres per la quantitat de menjar que et donen.
A continuació cap al Tongariro National Park, uns volcans envoltats de desert, on per culpa del mal temps no varem poder gaudir gaire de les vistes que s'hi prometen. El següent destí i últim de la illa nord és Wellington, una ciutat encantadora amb una dosi de vent superior a l'Empordà.

Comencem l'illa Sud per Dunedin, on ens maravella la visita que realitzem per veure els alvàtros reials (cosa que no vol dir que tingui cap mena de simpatia a cap partit que el tingui com a logo), uns ocells que poden arribar a fer 3,2 metres de punta a punta d'ala, els pingüins d'ulls grocs, que surten en el revers dels bitllets de 5 dòlars on en la cara hi figura Sir Edmund Hillary, lleons de mar als quals passes a un parell de metres de distància i les foques, que d'aquestes últimes en varem veure uns quants cops més. A continuació anem a Te Anau, que ens serveix de punt de partida per visitar el fiord de Milford Sound (impresionant) i alhora també per començar a gaudir dels Alps Australs. El següent destí és Queenstown, lloc on s'hi centren un munt d'activitats, visites pels llocs on es va filmar algunes pel·lícules com el Senyor dels Anells, X-man, Limite Vertical, també hi ha unes quantes estacions d'esquí al voltant, es pot fer un trajecte pel llac amb un vaixell de vapor del 1912, jet boat, etc. Sortint de Queenstown anem a Lake Tekapo, on és més que recomenable fer un vol amb avioneta pels glaciars i veure el Mont Cook. El proper destí és Arthur's Pass on pel camí passem per Castle Hill, lloc d'escaladors, per cert molt pocs i la veritat és que no m'estranya gens, com em va dir un dels que hi havia a part de que tenen pocs llocs on escalar, un granit llis i uns seguros a can collons!!. Seguidament toca Nelson on toca visitar l'Abel Tasman National Park on una barca ens deixa prop del Falls River per tal de fer una ruta per la costa. Un altre destí és Kaikoura, on l'objectiu és veure balenes, i en veiem, dues, però degut a que fa força mala mar i les onades ens tapen força la seva visió, la Beth queda una mica decebuda, ja que en tenia moltes ganes. Finalment arribem a Christchurch on és més que recomenable una visita a la Banks Peninsula i a les seves platges, a l'hivern i amb cel ben tapat són impresionants.

Així acabem Nova Zelanda on una visita val més que mil imatges (que són les fotos que aproximadament hem fet), ja que mirant les fotos no s'aprecia la immensitat de la bellesa dels paissatges tan diferents ( mar, costa, prats, muntanyes, deserts).

El destí final és les Illes Fidji, on anem a una illeta amb un lodge per descansar 6 dies, i al primer dia ja estem nerviosos perquè ens aborrim, i encara ens queden 5 dies!!, que la veritat van passar rapidíssim, un cop agafem el tub i les ulleres i ens endinsem per les aigües transparents quedem literalment flipats, uns coralls de diferents colors que semblen llumetes, de mil i una formes, i a més se'ns hi va ajuntar una quantitat de peixos impresionat de tots colors i de totes mides, peixos molt grans i fins i tot varem veure un tauró, tot plegat IMPRESIONANT. També varem completar les activitats anant a pescar i anant amb catamarà. L'últim dia a les illes el varem passar a Nadi visitat mercats (activitat que ens encanta) i així almenys veure una mica la realitat de país.



Vistes des de la carretera que va de Thames a Coromandel ( Península de Coromandel).



Gueisers a Te Puia ( Rotorua).

Pingüins d'ulls grocs ( Península d'Otago).

Als Fiords ( Milford Sound).

El Llac Matheson amb el Mount Cook al fons.

Vista del Mount Cook des de l'avioneta.

Cua d'una balena a Kaikoura.

Mercat de fruites i verdures a Nadi ( Fidji).

dilluns, 11 d’agost del 2008

Temps d'absència

Després d'un llarg temps sense enfilar-me per les parets, tot i que per alguns no és tan, per a mi està éssent una eternitat, degut a un seguit de problemes amb contractures i amb la siàtica dels quals encara no me n'he refet, tot i que fa un mes amb l'Ivan varem fer la "Directa" del Pa de Figa, a Mallorca, que va ser l'última escalada puntual enmig del llarg parèntesi.

Per treure'm el neguit per no poder enfilar-me i per no deixar decaure la "forma" física, si és que ho pot fer-ho més, amb la Beth hem decidit d'anar a pujar el Puigmal, cim de vaques com diuen alguns, tot i que no deixa de ser un símbol per l'excursionisme català. Així que el dissabte dia 9 d'Agost vaig anar a fer per enèssima vegada el Puigmal i la Beth la seva primera ascenció a aquest cim, tot i que no li és gaire difícil fer primeres ascencions ja que els únics cims que ha pujat són la Dent d'Orlú i unes quantes agulles de Montserrat, i cal dir que tots els cims exceptuant aquest últim els ha fet escalant, és dona de mar...

Tot i haver fet força vegades aquest cim durant les quatre estacions de l'any, no m'importa tornar a pujar-lo, ja que no deixa de ser una matinal sense cap mena de dificultat que et permet gaudir de la "solitud" i alhora cauré en el tòpic de dir que no deixa mai de sorpendrem les vistes que ens ofereix el seu ascens, i aquí en deixo testimoni fotogràfic.


La Beth al tram final.

Boniques vistes de les Roques de Tot lo Món i de les Gorgues del Freser.