Corredor Phoenix, 160 metres 80º V+

Tal i com verem quedar la setmana passada, tornem a Ulldeter per fer el Corredor Phoenix amb l'Oriol i la Conrado l'Ivan, en Pep i en Jordi. Amb la dificultat per formar-se aquests dos corredors i les prespectives que venen ( un potent anticicló), hem de probar-ho si o si, ja que les temperatures ja comencen a pujar, a l'aparcament estavem amb temperatures positives poc abans de les 8 del matí.

Fent l'aproximació trobem molta neu, la que ha caigut a principis de setmana i ha quedat ventada. Ens equipem abans de començar la rampa que ens porta als corredors i fem cap al Phoenix. Un cop arribem a peu del corredor muntem reunió i ens passem una estona mirant de desfer la corda de l'Oriol, ja que l'havia deixat sense plegar, ens refredem una mica, i comencem a pujar.

Començo el primer llarg, un llarg vertical on no hi ha un gel de gran qualitat ni continu i s'han de fer alguns passos en roca, hi trobem una U mig entrada a mig llarg i una V just abans d'arribar a la reunió, a la reunió hi ha un espit i un pitó. El segon llarg el començo flanquejant un parell de metres i mirant d'arribar a una columna de gel vertical que comença sobre un petit ressalt de roca, un cop superat el ressalt hi ha una rampa de neu i s'ha de seguir en tendència a la dreta per agafar un altre cop el corredor, em dec haber saltat l'emplaçament de reunió ja que l'Oriol ha de sortir un parell de metres en ensamble ( ja s'hi està acostumant) fins que trobo un bon lloc, on hi poso dos pitons, hi ha un pitó al final del primer ressalt. El tercer llarg és una rampa que ens porta sota d'un ressalt de roca, on l'Oriol hi munta la reunió. El quart llarg supera aquest ressalt de roca, on t'has d'empotrar a una fisura ample i mirar d'anar pujant i estirar-te fins poder punxar una mica de gel que t'ajuda a acabar de sortir, tot seguit hi ha una ressalt i una rampa de neu que ens porta a muntar reunió deu metres abans del cim, en un emplaçament on s'ha d'anar alerta per no tirar pedres al segon de cordada, hi faig reunió amb un cinta. Finalment queden els deu metres de tràmit fins al final.

Al cim ens trobem a en Pep, l'Ivan i a en Jordi, que han fet la Conrado. Estem contents, ja que amb dues setmanes hem fet dues vies que feia anys que teniem pendents i que mai acabaven d'estar en condicions, tot i que val a dir que comencen a fluixejar, ja que el dia que varem posar-nos amb l'Ivan a la Conrado varem trobar-lo força millor que la setmana passada i aquesta.

Per cert, al quart llarg ens hi va quedar un alien groc, així que ja sebeu...

Per fer el corredor varem fer servir friends, aliens, 1 cargol i pitons ( 2 extraplans i 2 universals).

Mentre pujo la pala de neu per arribar a l'inici del corredor.

L'Oriol acabant el primer llarg.

L'Oriol arribant a la segona reunió.

L'Oriol a mig tercer llarg.

Mentre faig la part final de quart llarg.

Asseguro a l'Oriol metre acaba el quart llarg.

Cara est del Gra de Fajol Gran on s'aprecien el Corredor Phoenix a l'esquerra i la Conrado- Altamira a la dreta.

Conrado-Altamira Gra de Fajol Gran, 260 metres 70º V.

Després d'un parell o tres de dies fent fred quedem el dissabte amb l'Ivan, l'Oriol i en Pep, la intenció és fer dues cordades i posar-nos a la Conrado-Altamira. Amb l'Ivan ja hi varem fer un intent feia 15 dies i teniem clar que havia de caure, ja que és una canal que costa molt de formar-se.

A un quart de set em passa a buscar l'Oriol i fem cap a Sant Quirze a buscar l'Ivan i en Pep, parem a Ripoll a fer un most i enfilem cap a Ulldeter. Fem les cordades, que seran en Pep i l'Ivan i l'Oriol i jo, així que cada cordada es tria el material, comencem a fer l'aproximació. Ens equipem abans de començar la rampa final de l'aproximació i ja veiem que hi ha una cordada al Corredor Phoenix i una altre que està a punt d'arribar a la Conrado. Veient que ens hauriem d'esperar pugem la rampa final amb més calma per arribar més descansats.

Un cop arribem a peu de canal hi ha la parella d'escalador que veiem que arribaven a la Conrado, estaven començant el primer llarg i ens esperem, són d'Amer i de Santa Coloma de Farners, i fem la xerrada esperant el nostre torn. S'entreten per l'entrada directa i nosaltres comencem a refredar-nos ja que bufa un vent fort, els companys que escalaven ens diuen que si volem fer que pugem, però tres cordades juntes no ens fa gaire gràcia i l'Ivan i en Pep diuen que aniràn a la Phoenix i nosatres decidim que farem la Conrado.

El primer llarg el fem entre l'entrada directa i la original, on veiem que hi ha una fisura que sembla bona per tal de superar un desplom de roca i m'hi poso, un cop arribo a la fisura veig que no es tan bona per equipar com semblava, però com que ja hi era tiro cap amunt i arribo a una rampa de neu dura que em porta fins a la reunió ( 1 espit amb cinta), un cop va arribar el company de l'altre cordada va rapelar i ens varem quedar sols al corredor. El segon llarg comença amb un petit mur on feia quinze dies el varem poder fer amb piolet tracció i aquest cop ja s'havia de fer herba-tracció, un cop superat el mur una rampa de neu fins a la reunió ( dos pitons). El tercer llarg comença superant petits ressalts de roca i gel fins arribar a una pala de neu que ens porta a la reunió ( dos pitons). El quart llarg comença amb un ressalt de gel encaixonat i segueix per una rampa de neu fins a tornar una altre ressalt de gel que al principi també està molt encaixonat, em devia saltar la reunió ja que l'Oriol va haver de sortir un parell de metres amb ensamble per tal de que jo pogués arribar a un extraplà on vaig muntar reunió amb un parell de friends més. El cinquè llarg comença amb un ressalt de predra seguit d'un flanqueig amb neu per posar-te en un diedre de roca, que un cop superat et porta a la rampa de neu final. Quan varem acabar l'Ivan i en Pep ens esperaven a dalt.

Un corredor molt maco, estètic i del tot recomenable. De material varem utilitzar, 2 pitons: un extra pla i un pla, un cargol de gel, friends i aliens.

Arribo al desplomet del primer llarg.

L'Oriol deprés de superar el desplom del primer llarg.

L'Oriol havent superat el ressalt del segon llarg.

L'Oriol començant el tercer llarg.

L'Oriol arribant a la reunió del quart llarg.


Jo després del ressalt i començant el flanqueig de l'últim llarg.

Foto de família: Ivan, Xevi, Pep i Oriol.

Canal del Diedre, 240 metres 55º V+

Aquest dilluns amb en Pep quedem per anar a fer algun corredor a Ulldeter, no teniem res en concret però si que hi havia alguna proposta, la que tenia més números i la que al final va ser era la Canal del Diedre.

Les previsions metereològiques en anunciaven molta nuvolositat, i durant tot el camí cap a Setcases va ser així, però va ser començar a pujar i deixar enrera els núvols, i durant tota la jornada varem gaudir d'un temps difícil de trobar en aquella zona, un dia sense gens de vent i a més assoleiat.

Pel què fa al corredor, la neu era dura i en els trossos on la neu era més tova hi havia la traça feta (a la primera part del corredor) . En la primera part entrem a la canal i anem pujant per un pendent d'uns 50º-55º i deixem enrera les traces que van cap a la Canal dels Avets i cap a la Canal de la Variant. La canal ens porta a un mur de roca on mirant a l'esquerra hi veiem el diedre típic de la via i ens encordem per començar. Pel temps en què estem les condicions són molt bones i hi ha força neu, tot i que agafant com a referència la reunió que hi ha al peu del diedre es pot veure que encara n'hi falta ja que queda força alta, en aquesta reunió hi trobem 2 parabolts. Pel què fa al diedre, no hi ha gaire gel i molt del quin hi ha es trenca a ser molt prim, tot i que en alguns punts si que es poden clavar piolets i al arribar a la reunió també hi trobem 2 parabolts, en el llarg hi trobem un spit. El següent llarg també el fem encordats ja que no sabem què ens trobarem, ja que no veiem què hi ha després de la rampa que ens queda al davant, i després seguim fins al cim amb ensamble, 55º.

Per fer la via hem utilitzat l'alien groc i el gris pel llarg del diedre.

Entrant a la canal.

Visió del diedre des de la reunió.

En Pep sortint del diedre.

En Pep al següent llarg.

Fent la part final amb ensamble.


Amb en Pep al cim on tenim el Gra de Fajol Gran de fons.

Conrado-Altamira - Gra de Fajol Gran

Aquest dissabte, desafiant a en Francesc Mauri hem quedar amb l'Ivan per anar a Vallter. Feia anys que sentia a l'Ivan dient-me "aquest any hem de fer la Conrado-Altamira", i per fi s'ha format, cosa difícil i més en un mes de Novembre!!

Aquest cop anem de masters: quedem a dos quarts de set i passem per Ripoll on l'Ivan agafa un croisan i se'ls menja al cotxe ( feia anys que no feiem un esmorzar tan miserable...). A mesura que anem acostant-nos a Vallter la nuvolositat disminueix cosa que ens anima, ja que ens pensavem que arribariem nevant.

Ens equipem i comencem l'aproximació, el Sol es va alternant amb algun núvol i arribem a peu de via, on hi ha una cordada al davant, que quan sortim ja estan al segon llarg. Comença a nevar i l'Ivan s'enfila al primer llarg, per comptes de fer l'entrada directa, comencem per "l'original", ja que no agafem la línia bona i el llarg s'ha de treballar. Un cop arriba a la reunió (on hi ha una cinta que va d'un espit amb el cargol doblegat i l'altre cap de la cinta no es veu on està ancorat, si bé sembla que deu ser un pont de pedra) ja està tot ben tapat i neva amb insistència. Arribo a la reunió, on la via es tanca i per on baixa canalitzada tota la neu que cau en el tram superior, és com un salt d'aigua però per lloc d'aigua hi baixa neu fina i de tant en tant un tros de gel. Ens esperem una bona estona, al principi per esperar que pari de baixar neu, ja que baixa amb intermitències, però quan més esperem les intermitències són més curtes. Al final decidim que tirem cap amunt, ja que davant nostre tenim un petit mur per superar i no veiem que hi ha més endevant, i pot ser que quan més pugem menys neu ens baixi. Començo a pujar i ja m'estic una bona estona parat al principi ja que la neu i la mica de gel que cau no em deixen veure on clavar el piolet, un cop sembla que afluixa una mica m'hi torno a posar i supero el mur, on a continuació segueix una rampa, on costa progressar ja que amb el pendent que té fa que la neu s'hi hagi pogut dipositar però al progressar baixa, i a la fi arribo a la reunió on hi ha dos pitons enllaçats amb una cinta. Quan l'Ivan arriba a la reunió i veiem que al llarg següent també hi baixa tanta neu decidim deixar-ho, així que muntem un parell de ràpels i anem al refugi a fer un té i una llet amb cola-cao.

El material que ens recomenaven es un joc de tascons, aliens i camalots fins al 2, un parell d'universals, un pla i una uve, i tres o quatre cargols de gel.

Al blog de l'Ivan, perversiovertical.blogspot.com s'hi poden veure imatges en video.

Durant l'aproximació el temps ens feia ser optimistes.


Enfilant el tram final amb el Gra de Fajol Gran al fons.



L'Ivan a la primera reunió.

Mentre montavem el ràpel a la segona reunió.

Bàlsam de Tigre, 180 metres 6a+ ( V+ Obligat)

Aquest dissabte quedem amb l'Oriol per anar a escalar, hi havia un parell de propostes, una era anar a l'Esperó de les Orenetes a fer la UES i l'altre anar a la Pret Bucòlica a fer la Bàlsam de Tigre i la Pas d'Estrés, de les vies de la Paret Bucòlica a mi em feia gràcia fer la Bàlsam que l'Oriol ja havia fet i a l'Oriol li feia gràcia fer la Pas que jo ja havia fet.

Quedem a les 7 a Can Pamplona i fem cap a Ponts a esmorzar unes llesques de pa amb tomàquet amb butifarra a la Fonda Cadí,i encara no acabem de decidir quina via farem. Mentre pujem Oliana amunt decidim per fer la UES, tot i que el temps ens juga en contra ja que calculem que començarem a escalar a les 11:00 i haurem d'anar lleugers ja que a més de la llargada de la via hi ha el descens i tallarem cap al crepuscle.

Un cop arribem a l'aparcament bufa un vent endimoniat i sense parlar gaire tornem a pujar al cotxe i anem cap a la Paret Bucòlica, on anem a fer primer la Bàlsam de Tigre i un cop l'acabem, decidim que ja en tenim prou i deixem la Pas d'Estrés per un altre dia.

La via és molt maca tret de l'últim llarg i l'inici de la via està marcat. El primer llarg comença amb una grada i ja es posa vertical de cop, V equipat amb parabolts. El segon llarg et porta cap a un sotret per superar més impresionant que difícil amb unes nances espectaculars i segueix amb una placa vertical, V equipat amb parabolts. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra per anar a buscar una altre placa i segueix recte amunt, V equipat amb parabolts. El quart llarg comença amb un pas finet i s'ha d'anar alerta on t'agafes ja que sembla una mica trencadot i segueix resseguint fisures, V equipat amb parabolts. El cinquè llarg va per una placa vermella cap a un sostret que s'ha de superar i et porta de dret a la reunió, 6a+ equipat amb parabolts. El sisè llarg és purament de tràmit per arribar al cim, IV equipat amb alguna cinta als arbres i parabolts.

La via està equipada amb alegria entre parabolt i parabolt, es pot portar un parell l'aliens per alguns passos i una cinta o un estrep per superar el sostre del cinquè llarg.

A la via varem coincidir amb una altre cordada osonenca d'uns companys que ens trobem els dimarts al rocòdrom i posteriorment també varem coincidir a l'Hostal Cadí quan acabavem de menjar-nos unes guatlles.

L'Oriol acabant el primer llarg.

L'Oriol arribant a la tercera reunió.

L'Oriol començat el quart llarg.


Jo mateix sota el sostret del cinquè llarg.

L'Oriol a la última reunió després d'haver fet el senglar a l'últim llarg.


Al final de la via amb l'Oriol.

Terra de Dinosaures, 160 metres 6a ( V obligat)

Aquest dissabte quedem per anar cap a Oliana amb en Miquel, l'Ivan i en Jordi, en un principi l'Ivan i en Miquel volien anar a fer alguna cosa cap a l'Esperó de les Orenetes però al final s'han decidit per ajuntar-se a nosaltres i escalar a la Paret Bucòlica. De camí cap a la paret, quan encara estavem a l'Eix Transversal s'ha posat a ploure força cosa que ens ha fet replantejar-nos la idea d'anar cap a Oliana i fer cap a Montserrat. Després de parar-nos a esmorzar a Pons ja no plovia, però estava tot ben moll però hem decidit de seguir amb els plans inicials.

Un cop hem arribat a l'aparcament ja estava tot força aixut pel vent que feia, que alhora ens donava sensació de fred. Hem acabat de triar les vies ja que portava unes quantes ressenyes de la zona, anteriorment amb l'Ivan haviem fet un parell de vies allí, la Trenta i Tantos i la Pas d'Estres, que queden a l'esquerra de la paret i anteriormet també hi havem anat amb el mateix Ivan, en Marcel i l'Oriol, però només varem fer un llarg ja que a en Marcel li va caure un roc que li va trencar un parell de costelles i li havia afectat al ronyó.

L'Ivan i en Miquel van a fer la Balsam de Tigre i jo amb en Jordi la Terra de Dinosaures, sembla que per fi en Jordi ja pot escalar!!

El primer llarg és el més fàcil de la via, V equipat amb parbolts. El segon llarg comença anant a buscar una miqueta de sostret i segueix per unes plaques molt xules, 6a equipat amb parabolts. El tercer llarg comença per una zona fàcil per anar a buscar un diedret i una placa que ens porten a una zona de III fins a la reunió, V equipat amb parabolts. El quart llarg comença per una fisura que et porta a una placa que acaba amb una feixeta i segueix amb diagonal a l'esquerra amb un calcari curiós, V equipat amb parabolts. Al cinquè llarg , la primera part comença amb una placa tècnica i després ja tomba per arribar al cim superant petites grades, V equipat amb parabolts.

La via està totalment equipada i només fan falta una desena de cintes exprés.

Tornant, per arrodonir el dia ens varem parar a dinar a l'Hostal el Cadí de Pons.

En Jordi a mig primer llarg.


En Jordi arribant a la segona reunió.


Foto tirada des de mig tercer llarg.

En Jordi al quart llarg.


En Jordi acabant la via amb el pantà d'Oliana al fons.


Un cop a dalt de la via la foto de rigor, d'esquerra a dreta: L'Ivan, en Xevi, en Jordi i en Miquel.

Via Itaca, 75 metres V+ Ae

Aquest dissabte, desafiant el temps, amb l'Ivan decidim fer cap a Montserrat, encara que fos per anar a esmorzar.

Surto de casa per anar a Sant Quirze i està plovent, ja veig que no escalarem. Quan passem per agulles no plou però encara hi ha boira, cosa que fa que les parets encara es mantinguin molles, confiem que un cop tornem d'esmorzar ja hagin marxat les boires i amb l'ajuda del vent s'aixugués alguna línia.

Al Bar Anna amb la torrada amb butifarra al plat, amb l'Ivan busquem alguan via per un dia com avui, una via curteta i que comencia amb artificial, ja que tenim força segur que la primera part de qualsevol via que triem estrà molla. Ens decidim per una ressenya que duia l'Ivan de la via Itaca a la Saca Gran, tres llargs amb 75 metres de recorregut.

Deixem el cotxe a l'aparcament d' agulles amb un temps molt tapat però almenys no hi ha boira, que tal i com he dit abans, juntament amb una mica de vent ajuda que la paret s'aixugui ràpid. Agafem el camí del Refugi i un cop passat el coll de les Portelles, enfilem amunt cap a la Saca Gran, tot moll.

Un cop a peu de via tal i com ens pensavem la primera part es ben molla, però al ser artificial no ens hi posem, esperant que no se'ns posi a ploure. Per comptes de posar-se a ploure ens sorpren el fet de veure que apareixen clarianes i ens toca el sol a mitja via, tot i que quan ja baixem de la via el temps es torna a tapar.

Pel què fa a la via, el primer llarg té l'entrada d'Ae, surts per una plaqueta i es va a buscar un petit diedre, seguidament una altre placa i ja s'arriba a la reunió, V Ae, parabolts i portar algun alien pel diedre. El segon llarg segueix també és V tot i que de la segon parabolt al tercer et posa les piles, V equipat amb 4 parabolts. El tercer llarg i últim és un llarg de quart que a la seva part final s'ajunta amb l'aresta Brucs, IV equipat amb 2 parabolts.

Per fer la via hem utilitzat una dotzena de cintes, estreps i aliens.

Vista de la cara nord i oest d'Agulles.

L'Ivan pujant per cordes durant l'aprximació.

L'entrada de la via Itaca ben moll.

L'Ivan arribant a la primera reunió.

L'Ivan a l'inici segon llarg.

L'Ivan acabant la via.