xecam

Recopilatori del dos últims mesos.

2010-01-17T06:52:00.000-08:00

Després d'un parell de mesos d'abandó no voluntari del blog i una mica també de l'escalada (es que un no escala tan com vol, sinó tan com pot), faré uns breus apunts de les vies que he fet darrerament, dir que les vies les he trobades totes molt interessants (almenys ja que són poques, que valguin la pena).

UES a la Cinglera del Espolovins. (31-10-09) És una via de 565 metres de 7a amb 5+/Ae obligat. La primera meitat de la via no te dita, és més un tràmit per arribar a la segona meitat, la qual val la pena des del primer metre fins l'últim.

La via està equipada amb parabolts tan als llargs com a les reunions.

Cordada amb l'Ivan.

L'Ivan al novè llarg 6c.

Enxaneta a la Vinya Nova. (14-11-09) Una via de 300 metres que va paral·lela a l'Aresta Ribas, té una dificultat de 6c i 6a+/Ae obligat. Tot i que el llarg difícil marquen el quart, nosaltres hem trobat que el llarg clau és el primer, un 6b que t'agafa en fred i amb una roca no massa bona.

La via és semiequipada i hi ha assegurances en els llarg més fàcils que allunyen. Portar aliens goc i gris, i els camalots 0,5 i 0,75. Les reunions estan totes equipades.

Cordada amb en Marcel

En Marcel en els passos de 6c del quart llarg.

Haus - Extrems a Sant Benet. (21-11-09) Són uns dels 210 metres amb més llegenda de Montserrat, amb una dificultat de 6a+ i de V+/Ao obligada. Tot i que només em faltava conèixer els dos primers llargs, ja que els restants ja els havia fet fent la Pirinaica. Era una via que tenia moltíssimes ganes de fer i vaig poder enredar a en Marcel per fer cordada, i la veritat és no em va decebre gens, va complir les expectatives del mite.

Via que diuen equipada, però aconsellaria portar alguns friends per donar descans al cap i si teniu algun monstre (camalot del 6 o més gran) també el posareu. Reunions equipades.

Cordada amb en Marcel.

En Marcel progressant en el segon llarg de 6a+.

Tres vies a la Paret Bucòlica 5-12-09:

- Pedra de Tartera. 150 metres amb una dificultat de 6b+.

- Segona Oportunitat. 120 metres amb una dificultat de 6b.

- Bakalao al Pil-Pil. 30 metres amb una dificultat de 6c.

Quedem amb en Ramón, l'Oriol i l'Ivan, un dia dels que no saps on dar-la i decidim anar a una zona on aquesta època amb una mica de sol s'hi està de conya, no són vies molt llarges però és una zona on de tant en tant em ve de gust anar-hi a grimpar.

Són vies equipades amb parabolts i reunions ídem.

Cordada amb l'Ivan.

L'Ivan en el tercer llarg de Pedra de Tartera 6b+.

Expedient Obert a la Paret del Grau. (27-12-09) Tres llargs, en total no deuen arribar als 80 metres de 6b+. Una molt bona alternativa en un dia on tot estava moll i feia un fred que pelava, tot i que a la via també varem patir la combinació de finura i fred.

Via i reunions equipades amb parabolts.

Després ens varem posar a la via El Bec i acabat el primer llarg (6a+) el fred ens va fer enrere.

Cordada amb l'Edu i en Ramón.

L'Edu en el segon llarg d'Expedient Obert.

Arqueologia Transmediterrània + Chani a la Paret de la Falconera. (2-1-10) Són 320 metres, més de la meitat (6 dels 9 llargs) de flanqueig per sobre del Mediterràni amb una dificultat de V+. Una via del tot recomenable on val la pena buscar una bona ressenya ja que en els llargs de flanqueig s'ha de navegar una mica, sobretot pel cinquè llarg on s'ha de seguir per una placa fina i en un principi no sembla el pas més obvi.

La part del flanqueig està força desequipada, hi ha llargs on no hi ha res, metre que un cop s'arriba a la Chani està tota equipada. Les reunions estan totes equipades.

Cordada amb en Miquel i l'Ivan.

Arribant a la reunió del cinquè llarg.

L'Ivan, en Miquel i en Xevi en un bar del Garraf celebrant l'última escalada de l'Ivan abans de la seva paternitat que es va produir aquest dimecres passat. Moltes felicitats Judit i Ivan!!!!

Santacana + variant Serrano a la Mòmia, 115 metres 6b (6a obligat).

2009-10-25T11:58:00.000-07:00

Fa tres setmanetes amb en Marcel ens varem deixar deures per aquest cap de setmana, parlant de vies que teníem pendents va sortir la Santacana de Mòmia, i el fet de que no trobàvem ningú per fer-la, i va ser dit i fet per fixar data. En un principi hi anàvem nosaltres dos, però el divendres a última hora s’hi va apuntar en Pere ( que no sabia el què li esperava, 115 metres de via li semblaven pocs). En Marcel tenia moltes ganes de fer-la per la variant Serrano, però jo no ho tenia tan clar, així que ell provaria per la Serrano i si se’ns complicava, jo ja tiraria per la original, però ni la fissura molla el va fer enrere, ta fet un bow!!
Dissabte quedem a tres quarts de vuit a Vic i prèvia parada al “Pata Negra” arribem a l’aparcament del Monestir, on fem material, sort que ells tenen metralla grossa i per donar oxigen durant l’escalada, Camelots del 4 i del 5, i sort que per un mal entès varem agafar-ne 2 del 4, perquè no sabeu la vida que donen, ja que nosaltres no els reservàvem com he llegit que feia en Mowahk.
El primer llarg comença per una placa fins arribar a un cap de burí, i a partir d’aquí comença la guerra, un off-width que no deixarem més que per sortir a xapar els quatre parabolts de progressió, 6a semiequipat. El segon llarg comença els primers metres per diedre per tornar a progressar en off-width, tenint que sortir en un tram on trobem un bloc empotrat just abans de l’arbre i tornar altre cop a empotrar mig cos dins de la fissura fins just abans de la reunió o s’eixample, V semiequipat. Al tercer llarg, sortim per la Serrano, uns metres de xemeneia i superar un desplom per una fissura que trobem ben molla per les últimes pluges, un cop superat el desplom comença la mítica bavaresa combinada amb trossos de placa, un cop arribem a un burí tornem amb la bavaresa fins a la reunió, 6b semiequipat. El quart llarg comença amb un flanqueig cap a l’esquerra per començar una altre bavaresa d’uns set o vuit metres i seguidament arribem a una reunió que deixarem per arribar-nos fins al cim, V semiequipat.
El descens es fa amb un ràpel per la normal, dir que la canal de baixada estava amarada i baixar es va fer una mica “xungo”.
Les reunions estan totes equipades amb un parell de parabots mínim, tot i la verticalitat de la via només la segona reunió és incòmoda.
De material portàvem una dotzena de cintes exprés (un parell de sabineres) i camalots del 0,75 fins al 5 i per sort varem repetir el 4. Tan el 4 com el cinc es poden posar en els dos primers llarg per no carregar tan el coco entre l’off-width i la distància entre xapes.

En Marcel lluitant al primer llarg.

En Marcel arribant a la part final del segon llarg.

Començant la bavaresa del tercer llarg.

Collons en Pere!!!, m'hauria de pagar per aquesta foto!!!

En Pere a la última bavaresa.

En Marcel, en Pere i jo gaudint de les vistes al cim de la Mòmia.

El Roget, Prima 210 metres 6b+ (6a/A1 obligat)

2009-10-21T00:28:00.000-07:00

Després d’alguns problemes amb els telèfons, quedem amb en Jortx i l’Ivan per anar-nos a penjar. Ja feia algun dia que tenia en ment tornar al Roget, a provar la Pima d’on fa algun any, amb l’ivan, la pluja ens en va fer baixar quan encara no havíem ensumat els dos últims llargs, que són els que tallen el bacallà, i encara fa més anys, la via ens va tirar enrere amb l’Oriol a meitat del penúltim llarg per manca de previsió alhora d’agafar material.
Dissabte a dos quarts de vuit passa l’Ivan per casa i a un quart de nou ja som a Avinyó a recollir a en Jortx i fem cap al Saldes a esmorzar una mica, i un cop tips, seguidament pugem fins a l’aparcament del Roget. Aquest cop si que fem previsió de material i repetim els camalots del 0,5 fins al 3.
El primer llarg comença per una placa que ens porta a superar una panxeta al principi i sense cap més dificultat fins al final, V equipat. El segon llarg surt cap a la dreta i va pujant buscant la millor roca fins a la reunió, IV semiequipat amb un parabolt. El tercer llarg comença seguint la repisa uns metres a l’esquerra i seguidament ens hi trobem un pas assegurat amb un pitó que ens deixa a un diedre, poc definit a la part de dalt, V semiequipat amb parabolts i pitons. El quart llarg comença anant cap a l’esquerra i també es tracta de pujar per un diedre, del que en sortim a la part final, V semiequipat amb parabolts i pitons. El cinquè llarg es tracta d’anar remuntant un altre diedre amb una fisura perfecte, la dificultat es concentra a la part final on hi trobem un parell de passos que podem fer amb artificial, 6b semiequipat amb un parell de pitons i un pont de roca. El sisè llarg es divideix en dos diedres fisurats separats per un descans, està força més equipat que el llarg anterior i és el llarg més dur de la via, 6b semiequipat amb parabolts i claus.
La via es rapela i es pot fer amb tres ràpels amb cordes de 60 metres, tenir en compte que el primer ràpel no es pot empalmar. De material portàvem unes 16 cintes exprés (algunes de llargues), un joc d’aliens, dos jocs de camalots del 0,5 fins al 3, un joc de tascons i un estrep per cap.

L'Ivan i en Jortx en el primer llarg. (Per què portava guants de ciclista l'Ivan?)

Començant el segon llarg.

Ara li toca a en Jortx al tercer llarg.

El diedre del quart llarg.

L'Ivan a la primera part del cinquè llarg.

En Jortx tibant al primer diedre del darrer llarg.

I encara més Gorros

2009-10-15T05:39:00.000-07:00

Òpera Prima, 150 metres 6a (IV+ obligat)

Stromberg, 140 metres 6a (IV+ obligat)

Aquest dissabte com qui no vol la cosa repetim sortida, un altre cop cap a Gorros, aquest cop al Gorro Frigi, això si, aquest cop hi ha canvis als companys, som l’Oriol, l’Ivan i en Miquel, i faig cordada amb l’Oriol. Al no voler estressar-nos gaire anem a fer les vies que van fer en Pere i en Marcel però en l’ordre invers, la Òpera Prima i la Stromberg, mentre que l’Ivan i en Miquel comencen per la mateixa que nosaltres i després van a fer la 98 Octans, que ja havia fet fa algun any amb en Marcel.
Com que a l’aparcament ja teníem les vies decidides des del cotxe sols agafem una dotzena de cintes, i el material de reunió.
Pel què fa a les vies estan equipades amb parabolts grocs tan els llargs com les reunions i no són vies que et fan sortir cabells blancs.
Òpera Prima: El primer llarg surt de placa amb tendència a la dreta per enfilar vertical fins a la reunió, IV equipat. El segon llarg comença flanquejant cap a l’esquerra per superar un desplomet, torna a la verticalitat de la reunió i segueix recte, V equipat. El tercer llarg també comença per un tramet fàcil i quan comença la verticalitat supera un parell de desplomets per arribar a la reuinió, V equipat. El quart llarg comença superant un parell de panxes i seguidament arribem a un diedre-fisura que ens deixa a la reunió, 6a equipat. El cinquè llarg comença amb un diedre i seguidament tomba i seguim en tendència a l’esquerra fins al final, V equipat.
Stromberg: El primer llarg és una placa vertical on s’hi van trobant preses, V equipat. El segon llarg tomba una mica amb unes preses descomunals, IV equipat. El tercer llarg comença igual que acaba el segon però seguidament s’ha de superar una panxa i hi ha un parell de passos finets a continuació i torna a tombar per arribar a la reunió, V equipat. El quart llarg és el llarg més tombat i amb unes preses que tornen a ser més que considerables, IV equipat, El cinquè llarg surt cap a l’esquerra per superar una panxa amb un pas de bloc, seguidament la dificultat decreix fins arribar al cim.
L’Òpera Prima és una via que concentra la dificultat en passos i la resta és més tombada cosa que la fa discontinua, metre que la Stromberg és una via més vertical i mantinguda.

L'inici de l'Ópera Prima.

L'Oriol i en Miquel un cop superada la panxa del segon llarg.

L'Oriol superant panxes al tercer llarg.

Mirant com passar el pas més complicat de quart llarg.

El cinquè llarg, superar el diedre i ja tomba fins a la reunió.

El primer llarg de la Stromberg.

Progressant sobre grans preses en el segon llarg.

Un cop superades les dificultats del tercer llarg.

El quart un llarg de tràmit sobre bones preses i poca dificultat.

L'Oriol tenia ganes de provar aquest pas del darrer llarg de primer.

Quan arribem al cim veiem que en Miquel i l'Ivan ja estan acabant.

Va de Gorros

2009-10-07T00:58:00.001-07:00

Via Ignasi Jorba, 150 metres V+

Via Epitáfio, 75 metres IV+

Dissabte al final som amb en Pere, en Marcel i en Jordi (el meu germà), pel tema via varem dir que ja triaríem alhora d’esmorzar, ja que el divendres els únics que teníem clar que hi aniríem érem en Pere i jo. Pel camí tenim clar que anirem a Montserrat i esmorzant al Pata Negra acabem de decidir les vies que farem, amb els condicionants que en Jordi no vol enmerdar-se gaire i que en Marcel porta tota la setmana “dopant-se” per culpa d’un queixal. Un cop mirat tot decidim anar a Gorros a fer un parell de vies, amb en Jordi diem de fer la Ópera Prima al Gorro Frigi i la Ignasi Jorba a la Magdalena Superior, i en Pere i en Marcel trien també la Ópera Prima al Gorro Frigi i la 98 Octans a la Magdalena Superior.
Alhora de la veritat, després de pujar com uns senyors pel telefèric de Sant Joan, decidim canviar de vies, ja que per la que volíem començar, la Ópera Prima hi havia un parell de cordades, per la qual cosa en Marcel i en Pere van a fer primer la Stromberg i nosaltres anem a fer la Igansi Jorba.
Un cop acabada la Ignasi Jorba, en Jordi ja estava força cansat i varem decidir anar a la Magdalena Inferior a fer-ne una de facileta per veure si es decidia a fer de primer i de pas fer una altre agulla montserratina, ja que el Gorro Frigi ja l’havia fet un parell de cops. Alhora de la veritat però no va voler tirar ja que tenia dubtes sobre com muntar la reunió, serà més endavant doncs. Un cop al cim ens hi varem trobar a en Miquel Casas, en César, en Lluís i l’Enric que portaven a un grup de cursetistes i varem fer-la petar una estona i més endavant ens varem retrobar amb en Pere i en Marcel que ens esperaven.
Ignasi Jorba: El primer llarg és molt curt i el varem empalmar amb el segon, III equipat. El tercer llarg continua recte amunt a mesura que també augmenta la verticalitat de la paret, IV equipat. El quart llarg encara comença tombat per acabar vertical i amb un curt flanqueig per arribar a la reunió al costat d’un arbre, V equipat. El cinquè llarg comença amb un diedre per tornar a la placa vertical, a continuació supera un desplomet amb molt bones preses i seguidament va perdent verticalitat fins al cim, V equipat.
L'altre via diria que és la via Epitáfio però hi havia força més xapes que les cintes que marca la ressenya. Pot ser que n'hi hagi alguna de "nova" a l'esquerra de l'Epitáfio?, a l'esquerra ens quedava una via i al darrer llarg s'ajuntaven a partir del diedre, la via comença per una soca d'un arbret.

La via anava de la següent manera:El primer llarg comença amb el pas més fi de la via i va recte amunt, IV equipat. El segon llarg comença recte amunt i seguidament va resseguint un dihedre per la dreta fins que el supera per arribar al cim, IV equipat.
Per fer les dues vies fan falta unes catorze cintes exprés, las dues vies estan totalment equipades, la Ignasi Jorba amb parabolts de color verd i la Epitáfio amb parabolts.
Pel descens de les dues agulles s’ha de rapelar, la primera un ràpel d’uns 55 metres i per la segona un ràpel d’uns 40 metres

En Jordi al primer llarg de la Ignasi Jorba.

La cosa se li comença a posar vertical.

En el flanqueig cap a la reunió.

El llarg més maco que no més difícil.

El primer llarg de la segona via.

Ja a dalt de la Magdalena Inferior.

Hi havia més gent a la vertical que caminant.

Aquesta si que és una foto de família.

Metres d'adherència a Roca Narieda

2009-09-29T07:00:00.001-07:00

Sal de Frutas Eno, 600 metres 6b (6a+ obligat)

A mitja setmana em truca l’Ivan per veure que fem el dissabte, em diu que vol ver alguna cosa light ja que té tendinitis en un dit i no vol forçar i a mi em va de conya ja que m’estic recuperant d’un pinçament d’un nervi a l’espatlla i la tendinitis crònica del genolls fa un meset que m’amarga la vida, així que el parell de iaios tenim en ment alguna cosa “relaxant”. Per relaxant em planteja anar a la Cara Nord de Montserrat o als Puntals d’Àger, se’m posen els pèls de punta, el dia que vulgui anar a fotre-hi canya....
El divendres em diu que en Gerard, en Ramon i en Marc també vindran, que també volen fer alguna cosa suau i ja decidirem el dissabte metre esmorzem, així que toca portar propostes. Ja fa dies que tinc una via en ment ja que en Miquel Casas ens l’havia recomanat i és una via d’adherència, amb la qual cosa ja no s’ha de forçar tant de braços, la via en qüestió és la Sal de Frutas Eno a Roca Narieda.
Així que ens trobem dissabte, em passa a buscar l’Ivan i li sembla bé la proposta i a l’hora d’esmorzar ho plantegem i també els hi sembla bé, així que fem cap a Roca Narieda.
Es tracta d’una via d’adherència totalment equipada amb parablots, espits, ponts de roca i algun pitó, una via molt llarga i a la vegada discontinua però veient la paret de lluny es fa difícil de creure que hi surtin tants llargs escalables i més que hi surtin alguns llargs del tot recomenables.
El primer llarg la ressenya no el marca com a més dur però és l’unic que no varem encadenar, potser perquè surts fred, diria que és el llarg que fa la criba, comença amb un mur amb preses i acaba amb una placa tombada d’adherència, 6a equipat. El segon i tercer llargs els varem empalmar, el primer és més d’adherència i el segon té algun pas més atlètic, V equipat. El quart i cinquè llargs també els barem empalmar, el primer és un III equipat i el següent un canvi de reunió que a nosaltres ens va portar al començament de la placa del sisè llarg, III equipat. El sisè llarg ens començava per una mur amb el pas més complicat just al principi i després la dificultat anava decreixent, 6a equipat. El setè llarg és una placa tombada amb “canalizos” , V equipat. El vuitè llarg comença per una zona amb bones preses i equipat amb ponts de roca i a partir de mig llarg desapareixen les preses i l’equipament són parabolts també augmenta la dificultat, 6b equipat. El novè llarg és una placa mantinguda d’adherència, 6a equipat. El desè llarg és un canvi de reunió (cap a l’esquerra). L’onzè llarg comença per placa a mig llarg supera un sostret i segueix recte amunt fins a la reunió, V equipat. El dotzè llarg és un canvi de reunió (cap a l’esquerra). El tretzè llarg comença amb una placa d’adherència per anar a buscar un diedre pel qual s’hi entra en babaresa i un cop s’acaba la fisura del diedre es surt amb placa, 6a equipat. El catorzè llarg es un llarg que va en diagonal cap a l’esquerra buscant plaques, IV equipat. El quinzè llarg igual que l’anterior va en tendència a l’esquerra buscant plaques i també és de IV. El setzè i últim llarg puja per una placa d’adherència recte amunt fins a la última reunió, V equipat.
Les reunions estan equipades amb parabolts i amb ponts de roca. Per fer la via tan sols fan falta una quinzena de cintes exprés.
Pel descens un cop a cim es baixa en direcció est, un cop a coll remuntem una mica pel camí que al cap d’un centenar de metres tomba cap a l’esquerra i baixa per una mica de tartera i ens condueix a peu de via, el camí està marcat amb fites.

L'Ivan acabant el mur del primer llarg i començant l'adherència.

A l'inici del segon llarg.

El començament del sisè llarg.

Abans de començar el tram més difícil del vuitè llarg.

Acabant el novè llarg.

A la part final on es van encadenant plaques fàcils.

Foto de família al cim amb l'Ivan, en Gerard, en Ramon, en Marc i un servidor.

Visita a Roca Regina.

2009-09-24T02:57:00.001-07:00

Aquest dissabte tornem a coincidir amb l’Ivan després de les vacances, desde que varem anar a les Torres de Bassiero no escalàvem junts, aquest cop decidim anar a Roca Regina, una via que fa temps que tenim ganes de fer, la Promio-Moreno. Quedem a dos quarts de set del matí, parem a esmorzar a Bellcaire i arribem al aparcament, el dia s’aixeca emboirat i a la paret s’hi veuen parts molles, ens ho anem a mirar i veient que el dia sembla que s’aixeca i que per on passa la via no s’hi veuen humitats decidim posar-nos-hi.
Fem l’aproximació pel camí de l’esquerra ja que em fa pal passar per la feixa, no hi havíem passat mai i realment és molt més còmode. Un cop arribem a peu de via ens hi trobem dues ovelles “salvatges” que pasturaven al costat i ens fan companyia.
Comença l’Ivan el primer llarg que comença fàcil per complicar-se al arribar a la fisura, on traiem l’estrep per fer-ne els primers metres i seguim amb lliure i algun Ao fins a la reunió, 6a A1 semiequipat amb parablots i pitons. El segon llarg surt els primers metres per placa per seguidament fer un flanqueig per trobar un petit diedre fisurat que ens portarà a la reunió, V, semiequipat amb un pitó i un parabolt. El tercer llarg comença per una babaresa i seguidament comença una altre tram de fisura que apreta més i un cop s’acaba hi ha un flanqueig cap a la dreta que ens deixa a la reunió, 6b o V A1 semiequipat amb pitons i ponts de roca.

La via està semiequipada amb parabolts, ponts de roca i pitons, metre que les reunions o es fan en arbres o estan equipades amb parabolts.

Pel què fa al material portavem un joc de friends i aliens, repetints els mitjans, un joc de tascons, estreps, cintes sabineres i disset cintes exprés.
Un cop vaig ser a la tercera reunió li vaig proposar a l’Ivan de baixar, ja que des de la reunió del segon llarg anava veient com entraven núvols, i tenint com a referència els últims dies i el just que ens va anar sortir sense mullar-nos la setmana anterior, i a més veient que la via té tendència a anar a la dreta i no podríem rapelar en cas de pluja i que encara ens quedava força via, no ho tenia gens clar, metre que l’Ivan no tenia clar baixar, ja que creia que no plouria. Al final varem baixar i dir que al final va tenir raó l’Ivan.

Al baixar varem aprofitar per anar a treure el cap per Abella de la Conca ja que sabíem que hi havia vies, un poble del tot recomanable encara que veient l’hora van decidir no escalar, així que varem anar a dinar al Bar Miami a Isona i cap a casa.

L'Ivan al primer llarg arribant a la fisura.

Acabant el segon llarg.
A la babaresa del tercer llarg.

A la part del darrera de la paret de Tarradets on es veuen els núvols que entren.

Via Cristina Gómez, 300 metres MD+ (6a obligat)

2009-09-14T11:10:00.001-07:00

Aquest cap de setmana quedo amb en Gerard, al principi no tenim gaire clar que farem i estem una mica a l'expectativa de la meteo per si ens la juga, però per sort el pronòstic és bo. Pensem alugnes vies però al final decidim anar a fer la Via Cristina G.G. a la Paret de l'Aeri, pels comentaris semblava que havia de ser una via equipada, però al veure la ressenya veiem que alguna cosa s'hi ha de posar, fet que encara la fa més atractiva.

El primer llarg és el de la criva, la cordada de darrera en va baixar, hi has de trobar els forats, 6a Ae equipat. El segon llarg té la dificultat en els tres primers parabolts que es passen en Ae i seguidament la dificultat es manté fins a la part final fins que decreix per arribar a la reunió, 6a Ae equipat. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra i va a buscar la reunió més a la dreta que la Fraggel, V equipat. El quart llarg va recte per superar el sostre i un cop superat amb un parell de passos s'arriba a la reunió, V Ae equipat. El cinquè llarg va segueix les dues primeres xapes de la Fraggel i seguidament empalma amb la Easy Ryder amb qui comparteix reunió, V equipat. El sisè llarg va paral·lel a la Easy per la dreta amb més equipament, V equipat. El setè llarg surt per un arbre per la dreta de la reunió i l'hem fet amb Ao fins a uns metres de la reunió on es surt amb lliure, Ae IV equipat. El vuitè llarg va amb tendència a l'equerra fins a l'última reunió de la Reencuentros i seguim fins sortir on muntem reunió en un arbre, IV equipat.
Tot i la polèmica que va generar la via pel seu recorregut, crec que està ben aconseguit i el principal problema és que comparteix força reunions, que per altre banda va fer que fessim amistat amb una parella, en Xavi i l'Eli, uns cracks que feien la Fraggel Rock.

La ressenya posa que s'han de portar alguns friens, nosaltres només varem fer servir el camelot 0.75 un parell de cops, a més portavem 18 cintes exprés (algunes de llargues) i estreps que varem utilitzar a l'inici del segon llarg.

Les reunions estan totes equipades amb parabolts, i els llargs estan equipats amb parabolts, algun espit a la part superior i un parell de pitons.

El descens el varem fer per la canal de la Llum, on se'ns va posar a ploure una mica, cosa que la fa més complicada, però almenys la pluja ens va repectar a la via, tot i el cel negre i els trons que ens van amenaçar a la part final de la via.

En Gerard en el tram complicat del primer llarg.

Arribant a la segona reunió.

En un pas de V complicadet del tercer llarg.

Just sortint del sostre del quart llarg.

Anant a buscar la Easy.

A la part final de la placa del sisè llarg.

Entrant al setè llarg per l'arbre.

En Gerard a la penúltima reunió.

Una foto d'en Xavi a l'últim llarg de la Fraggel Rock, 6c.

Un cop acabada la via, apunt d'inicial el descens.

Via Estel, Roca Gran d'en Ferrús, 290 metres 6a (obligat V)

2009-09-08T12:04:00.001-07:00

Aquest dissabte toca una via més "relaxant", amb l'Oriol anem a fer l'Estel a la Serra d'Ensija. Després de donar més voltes que un fill tonto per trobar l'aparcament (amb el temps asfalten camins i no ho hem tingut en compte), hem començat l'aproximació pel sender cap al peu de l'esperó, el dia pinta bé. Ja veiem les primeres pinenques i potes de perdiu a peu del camí, i ja tenim els primes sentiments contradictoris, si fer la via o anar a buscar bolets i deprés anar a fer esportiva per la zona, però com que l'esportiva no em diu res, tirem endevant amb l'ideia inicial.

Portavem un parell de ressenyes i en una deia que a peu de via hi havia dos burins, que no trobem i ens marcava l'equipament dels llargs, que era més del que hi posava (per sort).

La via està força equipada amb burins i deixa trams per protegir i d'altres que no es poden protegir on hi ha força aire entre seguro i seguro, però els trams on es concetra la dificultat estan ben equipats.

El primer llarg surt cap a la dreta per superar un sostre i seguidament tomba a l'esquerra per anar a buscar l'inici d'un diedre, IV equipat amb burins. El segon llarg s'inicia pel diedre i un cop superat el segon burí deixa el diedre i va cap a la dreta i navegant s'arriba a la reunió, V semiequipat amb burins i un pitó. El tercer llarg s'inicia amb un flanqueig a la dreta per seguidament pujar per anar a superar un sostret, on un cop superat segueix en tendència a l'esquerra i amunt pel diedre fins arribar a una placa i un cop arriba al deplom flanquejar a la dreta fins a la reunió, 6a semiequipat amb burins i un espit. El quart llarg puja vertical en gairebé la seva totalitat fins arribar a una fisura ample on s'hi pot posar el camelot del 3 i seguidament salvar el desplom flanquejant primer a l'esquerra i un cop superat a la dreta, 6a semiequipat amb burins. A partir del cinquè llarg la paret perd verticalitat, la roca no és tant bona i la via es torna més hebosa, tot i que no perd bellesa, aquest llarg comença entrant a un diedre i just entrar-hi es tira cap a la dreta on hi ha una fisura i seguidament s'entra en un diedre tumbat, V semiequipat amb un clau i dos burins. El sisè llarg comença superant una grada per arribar a un pi i seguidament anar a buscar el diedre que ens queda a l'esquerra on al final hi trobem la reunió amb la placa, V semiequipat amb un burí i un pont de roca. El setè llarg totalment de navegació i no sé si varem passar pel recorregut original de la via, varem fer reunió a la via del Corb, V semiequipat amb un pont de roca. En el vuitè llarg varem retrobar la via, passant per la reunió que ens tocava i més o menys seguint la ressenya s'arriba a un pi mig sec que varem reforçar per tal de montar-hi reunió, IV desequipat. El novè llarg supera una grada i ja segueix per la cornisa per arribar a un pi per fer reunió, III desequipat.

Les reunions estan totes equipades amb un burins i en alguna hi trobem un espit, menys les dues últimes que no les verem saber trobar o estan desequipades.

De material portavem un joc de tascons, un de friends, un d'aliens, els tricams, cintes sabineres i una quinzena de cintes esprés.

El descens el realizem seguint l'esperó amunt en direcció a l'oest fins arribar el coll on hi trobem les fites que ens marquen el camí de baixada. També hi ha altres alternatives, però sempre que es puguin evitar rapels...

Vista de l'esperó per on transcorre la via.

El primer llarg ja comença a ensenyar de què va la via.

L'Oriol on comença a tumbar el segon llarg.

Apunt de superar el sostret del tercer llarg.

Arribant a la quarta reunió.

En el diedre tumbat del cinquè llarg.

Arribant a la sisena reunió.

En el flanqueig del setè llarg, a la reunió de la via Corb.
Ja a la peúltima reunió.

Iniciant l'últim llarg.

Arribant al coll.

Vistes de l'inci de la baixada del coll.

Gaudint de nou a la Cara Sud del Pedraforca.

2009-08-31T07:18:00.000-07:00

CHORAS PIENGUE: 220 metres 6c (6b obligat).

Tinc moltes ganes de tornar a la Sud del Pedra i aquest cop l'objectiu és la Choras Piengue, així que a mitja setmana truco a en Quim que tot i no estar-ne molt convençut al final accepta la proposta. Fem l'aproximació amb una bona temperatura comparada amb la de la setmana anterior, deixem la motxilla al coll i fem fins a peu de via. Veiem una cordada de francesos a la Somni de Pedra i un parell de cordades a la Via de Tots.

Un cop a peu de via ens equipem i decidim a sorts qui comença, em toca a mi.

El primer llarg és comú amb l'Estimball fins a la meitat, on l'Estimball va cap a l'esquerra i la Choras cap a la dreta, si es van seguint els parabolts no ens confondrem de via, 6a equipat. El segon llarg surt per placa i va a superar un sostret amb bona presa i continua per placa fins a la reunió, 6a equipat. El tercer llarg es comença amb un curt flanqueig cap a l'esquerra i seguidament enfila recte per placa fins a la reunió, 6b equipat. El quart llarg surt cap a la dreta per evitar un sostre i seguidament torna cap a l'equerra, on un cop a la vertical de la reunió, supera un sostre on a la sortida concentra la dificultat del llarg 6b equipat. El cinquè llarg comença per una zona trencada per arribar a una placa que ens portarà fins a la reunió, V equipat. El sìsè llarg puja recta fins a la meitat on comença a pujar amb tendència cap a la dreta fins arribar al desplom, on un cop superat trobem la reunió, 6c equipat. El setè llarg puja per un seguit de grades fins arribar a la reunió (si és que la trobes), IV desequipat.

La qualitat de la roca, al igual que la resta de la cara Sud és excepcional llevat de la primera part del cinquè llarg.

Nosaltres varem baixar seguint la feixa cap a la dreta fins a les Costes del Dou, també és pot baixar seguint la feixa cap a l'esquerra i després baixar per la Gran Diagonal fins a peu de via o bé també es pot rapelar.

La via està equipada majoritariament amb parabolts encara que també hi trobem algun espit, algun burí i algun pitó. Totes les reunions estan equipades amb dos parabolts amb anelles.

Per la via es necessiten una quinzena de cintes exprés i un estrep si no es va sobrat en el desplom de 6c, també poden ser útils tres o quatre aliens per reforçar algun pas o muntar la última reunió en cas de no trobar la de la via.

Unes bones vistes abans d'arribar a la Tartera.

En Quim a la part final del primer llarg.

Apunt de superar el sostret del segon llarg.

A la placa del tercer llarg.

Evintant el primer sostre del quart llarg.

En Quim acabant el cinquè llarg.

A l'inici del sisè llarg.

Sud del Pedra

2009-08-24T06:46:00.000-07:00

Després d'uns dies de vacances ja tenia ganes d'enfilar-me per les parets i deprés de quedar amb l'Oriol i triar via anem cap a la Sud del Pedra. L'idea inicial era anar a fer l'Estimball, tot i que deprés de l'aproximació sota un Sol de justícia i gens d'aire (a més l'estat de forma no és el més idoni) i l'hora en què varem arribar a peu de via varem creure que seria millor deixar-la per un altre dia. Però no voliem marxar sense gaudir de l'excel·lent pedra que ens ofereix aquesta paret i decidim anar a fer una de les vies de la part dreta que són força més curtes. No portem ressenyes i no volem repetir cap via que ja haguessim fet, així que mirem de trobar una via que estigui equipada o que es pugui anar seguint tenint seguros com a referència, i creiem que la via Star Mc Hara podria ser el què buscavem, però que al final no li varem saber trobar el començament, i ens posem a una línia de parabolts, que sempre apaivaguen l'incertesa.

Tot i la ristra de parabolts no varem ser capaços de passar de la meitat del segon llarg, que com posteriorment varem veure al refugi era més que lògic, ens varem posar a la via Llamp del Tro, pressisament una de les que no tinc a la llista de futuribles, però la veritat és que en el primer llarg vaig xal.lar de valent, em va encantar, una placa que va augmentant progressivament de grau fins a 6b+, mentre que al segon llarg la primera part es deixa fer i un cop passada la zona herbosa entra de nou a una placa on els dos primers seguros també es deixen fer però seguidament vaig quedar encallat, a part del grau, que em superava, no vaig saber com arribar al següent seguro hi ho varem deixar, 7a.

L'Oriol al primer llarg.

L'art de deixar mallons a la via.

Mestres-Lleonart o Directa, a les Torres de Basiero

2009-08-03T09:09:00.000-07:00

Mestres-Lleonard o Directa, 220 metres 6a+ (V+ obligat).

Diumenge després de molt temps d'espera (en el cas d'alguns més de 12 anys) trobem el moment per anar a fer una via mitificada per les seves fisures. A dos quarts de set juntament amb en Jordi i l'Ivan anem al pont romànic d'Espot, on ens espera un taxi que ens puja fins al refugi d'Amitges on comencem l'aproximació fins a les Torres de Bassiero, després d'una estona flanquejant enfilem la vall que ens deixa en el circ on al fons s'hi troba la tan anel·lada via, una vall impresionant i envoltada de parets on per tots cantons hi veiem possibilitat per a noves vies (ens ho hem de treure del cap ja que no se n'hi poden obrir de noves). Després d'una bona estona remuntant per un pedregar, darrera de les Agulles de Bassiero se'ns apareixen les Torres i amb poca estona més ens plantem a l'inici de la via.

Abans de començar ens repartim els llargs a sort, i la via ens la repartim de la següent manera, els dos primer llargs per l'Ivan, els dos següents per mi i els dos darrers per en Jordi. Els tres primers llargs són de la primera Torre (120 metres) i els tres darrers corresponen a la segona Torre (90 metres). Al començar l'Ivan, ja veiem que la via no serà cap regal i en el següent llarg queda més que clar, ja que la ressenya ens marca V i friends fins a 4 i ens trobem que la realitat és que a la fisura el camalot del 4 queda com l'alien groc en una fisura de 5 centímetres, sort d'un bloc empotrat! i pel què fa a les millors fisures de Catalunya o a fisuras perfectes...

El primer llarg comença per un diedre cap a la part esquerra de la Torre i remonta en tendència a la dreta per anar a buscar la continuació lògica del llarg, V semiequipat dos ponts de roca. El segon llarg surt per un diedre i un cop superat es va a buscar un pitó des d'on passem a la part esquerra de l'aresta i un xic més amunt trobem una fisura molt ampla que ens dura fins a la reunió, V semiequipat amb dos pitons. El tercer llarg continua per la fisura fins a un pitó un després de xapar-lo continuarem per la placa de la dreta fins la placa que queda sota el sostre, la qual sortint del diedre seguirem en tendència a l'esquerra per esquibar el sostre, i un cop superat ens va semblar més atractiu passar pel diedre de l'esquerra (portavem dues ressenyes o una indica sortir pel diedre del sostre i l'altre pel diedre de l'esquerra) fins al ràpel saltant-nos una reunió, 6a semiequipat amb dos pitons ( fins que hi vaig passar jo hi havia un tascó picat que no em va poder aguantar).

Un cop a dalt de la primera Torre, veient que gairebé haviem trigat 4 hores en fer-la (devem de ser molt dolents ja que l'horari aproximat marca 4 hores), la desilusió en quan a les fisures que esperavem i que a les 8 baixava l'últim taxi varem decidir baixar i donar la jornada per complerta. Val a dir que fent la primera Torre i les vistes ens van deixar més que satisfets.

De material portavem un arsenal de friends fins al 4, quinze cintes, un joc de tascons i un pitons, els friends 3,5 i 4 no cal portar-los, però si que és necessari el 5, pel què fa als pitons, varem posar un universal a la placa del tercer llarg, on la ressenya ens deia que n'hi havia dos i només n'havia un. Les reunions estan equipades amb dos pitons.

Vistes durant l'aproximació.

Vista de les Torres de Bassiero.

L'Ivan al primer llarg.

L'inici del segon llarg.

Vistes des del cim de la primera Torre amb les Agulles de Bassiero en primer terme.

En Jordi arribant al cim.

Rapelant la Torre.

Els magnífics paratges de la zona.

Un dia rodó.

Solstici d'estiu, 250 metres MD+ 6c (6a A1 obligat)

2009-07-28T07:00:00.000-07:00

Aquest dissabte hi ha "comunitaria" per anar a fer una via que fa temps que en parlavem, una via que té tots els números per esdevenir una clàssica, oberta per uns companys osonencs, en Quim Bretcha i l'Edu Sallent.

La via es diu Solstici d'estiu i està situada a la paret nord del Pollegó Inferior al Pedraforca i el seu inici és a la vertical de la Font i un cop sobre la feixa on hi ha la Font flanqueja cap a l'esquerra seguint una línia fisurada evident. Transcorre en gairebé la seva totalitat per fisures exceptuant el quart i cinquè llarg que són els més fàcils.

Les cordades ja estaven definides abans d'esmorzar; en Miquel i en Marcel, en Gerard i l'Oriol, i l'Ivan i jo per variar i varem entrar a la via per aquest ordre desprès de fer la "mica" d'aproximació.

Al primer llarg s'ha de pujar per una fisura que és on s'hi concentra la dificultat per seguidament entrar a una curta xemeneia i d'aquí ja sortir cap a l'esquerra per arribar-nos a la reunió, 6a/b semiequipat amb dos espits i dos pitons. El segon llarg comença amb tendència a la dreta per anar a buscar una fisura que quan s'acaba perd la verticalitat i segueix cap a la dreta fins a la reunió, 6b semiequipat amb espits i pitons. El tercer llarg supera una grada al seu inici per anar a buscar la fisura que a mig llarg deixem per seguir un diedre fisurat tumbat on al trobar un pitó pugem cap a l'esquerra per tornar a buscar la fisura inicial que acabem de seguir, 6b/c semiequipat amb espits i pitons. El quart llarg transcorre per un terreny on la pedra no es tan bona però amb menys dificultat, IV semiequipat amb tres pitons. El cinquè llarg continua amb la tònica del quart, seguint la vertical al començament per seguir cap a l'esquerra, IV semiequipat amb un pitó. El sisè llarg és el quin dona més caràcter a la via, una fisura vertical i aèria que ens durà al final de la via, 6c semiequipat amb parabolts, espits i pitons.

Dir que la via està semiequipada i per tant caldrà portar un joc de tascons, un de friends (fins al 4 o almenys repetint el 2 i el 3 (de Camalots)), i unes 16 cintes exprés. Les reunions estan equipades amb dos espits per rapelar.

En Gerard iniciant el primer llarg i en Marcel més amunt arribant a la xemeneia.

L'Oriol que feia cordada amb en Gerard i l'Ivan al segon llarg.

L'Ivan acabant el tercer llarg.

L'Ivan a la quarta reunió, més endevant l'Oriol en el cinquè llarg, en Miquel i en Gerard a la cinquena reunió i en Marcel apunt d'acabar la via.

Acabant el cinquè llarg.

L'Ivan lluitant i gaudint del sisè llarg.

Amb l'Ivan després de fer una mica de literatura al "llibre" de piades.

Fotografia social (d'esquerra a dreta) l'Ivan, en Gerard, l'Oriol, en Miquel, en Marcel i en Xevi.

El premi del cim.

Somni de Pedra, 340 metres 7a+ Ae (6a obligat)

2009-07-27T10:18:00.000-07:00

Dissabte 18 amb l'Ivan anem a fer una de les vies de la Cara Sud del Pedra, un lloc on encara no he trobat cap via que no valgui la pena, és una paret que m'encanta. Quedem amb en Miquel i el seu fill Jordi per esmorzar ja que van a fer la via Patum a la mateixa paret i a mitja tarda han de ser a Manlleu.

Com bona via de la Cara Sud l'adherència s'assaboreix en la majoria dels llargs, on varem forçar tan com varem poguer, però tot i la bona intenció van caure els Ao pertinents.

El primer llarg puja per la placa gaudint de l'adherència, V. El segon llarg va a buscar una fisura per sortir-ne per la seva dreta on hi ha el pas de la via, 6a. El tercer llarg comença amb un sostret per continuar amb una sèrie de passos fins d'adherència, 7a. El quart llarg aprofita la zona fàcil tot arquejant, però de segon vaig probar el llarg recte i és més que aconsellable, IV el llarg original, 6b seguint la vertical de la reunió. El cinquè llarg és un llarg de continuitat que té els passos més difícils al final, 7a Ae. El sisè llarg concentra la dificultat en els primers 15 metres del llarg i seguidament tomba per entrar a la feixa, 7a. El setè llarg comença per unes plaques tombades d'adherència per arribar a un sostre que es supera amb Ao, V Ao. El vuitè llarg la roca ja és una mica diferent, surt cap a la dreta de la reunió per anar a buscar un mur on al final agafem un diedre que ens porta cap a l'esquerra, 6a. El novè llarg continua seguint el diedre per on anavem per agafer-ne un altre que puja vertical que ja ens deixa al final, IV.

Tota la via està equipada, la primera part amb espits i parabolts i la última part a partir de la feixa hi trobem espits i parabolts barrejats amb material més antic (burins i pitons) i a l'últim llarg només hi trobem pitons. Totes les reunions estan equipades amb parabolts.

L'Ivan al primer llarg.

De reunió a reunió del tercer llarg.

Les canals de la variant del quart llarg.

L'Ivan currant-se el cinquè llarg.

L'inici del sisè llarg.

A la placa del setè llarg.

L'Ivan al més pur estil alpí (amb un bri d'herba a la boca) acabant la via.

Els de sempre.

No tot és escalar.

Lotus, Paret de l'Aeri, 250 metres 6b (6a obligat)

2009-07-13T01:18:00.000-07:00

Al final dissabte havia de ser a casa a mitja tarda, per tant, els plans inicials d'anar a fer la via Laura a Cavallers no són possibles, i gràcies a que l'Ivan i a en Marcel van renunciar a anar-hi, vaig poder anar amb ells, i la via que vam triar va ser una que ja portavem en ment ja feia temps: la Lotus de l'Aeri. En Marcel ja l'havia fet dues vegades, però no li feia res tornar-la a repetir, així que un cop ben esmorzats fem cap a l'aparcament de Santa Cecília, triem material i a caminar fins a peu de via.

El primer llarg surt recte fins xapar l'últim parabolt on comença un flanqueig cap a l'esquerra fins a la reunió, V. El segon llarg surt recte i concentra la dificultat en els primers metres i després es manté en cinquè, 6b. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra i després continua recte fins a la reunió, V. El quart llarg et porta en tendència a la dreta fins sota d'un petit sostre on hi ha la reunió, hi ha trams amb roca dubtosa, V. El cinquè llarg és on comença el mur que ens portarà al cim, surt cap a la dreta per anar a superar una mica de panxa i seguidament vertical fins a la reunió, 6a. El sisè llarg tot i que comença amb tendència a l'esquerra continua recte fins a la reunió, 6a. El setè llarg concetra la dificultat en les primeres dues xapes i un cop flanqueja cap a l'esquerra decreix, un cop superada una altra panxeta ja segueix recte amunt,6a. En el vuitè llarg sortim en tendència a la dreta per anar a buscar la fisura/diedre per superar el sostre final i un cop superat tomba fins a la reunió, 6b.

Dir que és una via equipada, amb parabolts i espits, exceptuant l'ultim llarg que és comú amb la Magic Stones que està equipat a més amb burins, pitons i un cordino amb un nus empotrat. Com a molt portar un parell d'aliens (groc i gris/vermell) per l'inici del quart llarg i per l'últim llarg, per la resta no serveixen ja que transcorren per placa. Les reunions són totes amb parabolts.

En quan a material a part dels aliens també portavem una quinzena de cintes exprés, però amb menys es passa ja que les assegurances allunyen i t'hi fa ser de baix a dalt.

L'Ivan i en Marcel en el primer llarg.

L'Ivan entrant a la reunió del segon llarg amb en Marcel de fons.

A l'inici del quart llarg.

L'Ivan al cinquè llarg.

En Marcel al sisè llarg.

En Marcel un cop superada la part amb més dificultat del setè llarg.

Al vuitè llarg anant a buscar la fisura per superar el sostre.

En Marcel assegurant a l'Ivan que acaba la via.

Mentre a l'aparcament lluia el Sol a la part alta de la Cara Nord s'hi mantenia la boira.

Entre diedres i xemeneies, la GEDE de l'Escorpí.

2009-07-08T07:23:00.000-07:00

GEDE: 160 metres MD/A1 (V+ obligat).

Aquest dissabte amb en Miquel i l'Ivan tenim un problema, ens hem de resguardar de les pluges anunciades i alhora de la calor. El divendres ja quedem que el millor lloc per anar és Montserrat i dissabte metre esmorzem posem en comú les vies que ens han semblat millors i al final triem la GEDE, una via clàssica que transcorre entre diedres la primera meitat i xemeneies la segona. Una via equipada 1960 on s'hi han restaurat les reunions en les quals s'hi ha posat dos espits exeptuant la tercera on només n'hi ha un i la última que és en un arbre.

El pimer llarg tal i com he dit va per un diedre molt evident on s'hi ha de superar un petit desplom, V semiequipat amb burins, pitons i algun tac de fusta i reunió amb dos espits. El segon llarg continua pel diedre i abans del desplom flanqueja cap a l'esquerra en artificial, V/Ae semiequipat amb burins, pitons i pont de roca, reunió equipada amb dos espits. El tercer llarg começa resseguint un tros de fisura en artificial i sortides en lliure fins que tomba al arribar al diedre i per terreny més fàcil però més trencat arribes a la reunió, A1/V semiequipat amb pitons, burins i un tac, reunió amb un espit. El quart llarg continua pel diedre per arribar a la xemeneia on un cop superat un arbre gros s'hi troba la reunó, IV semiequipat amb dos burins i reunió amb dos espits. Al cinquè llarg continua la xemeneia navegant una mica fins a trobar la reunió just on s'acaba l'esperó, IV semiequipat amb un burí i reunió amb dos espits. El sisè llarg comença entrant a la gola del llop, la xemeneia s'estreny molt i es tracta de passar per on puguis (millor començar per dintre de la xemeneia per molt estreta que sembli ja que per fora és més difícil) i a partir de la meitat del llarg ja es comença a eixamplar per acabar amb un flanqueig cap al fons de la xemeneia per fer reunió en un arbre, V semiequipat amb dos pitons i un pont de roca.

El material que varem portar era unes 17 cintes exprés, un joc d'aliens, un de friends, un de tascons, tricams, un parell de xapes recuperables, cintes sabineres i un estrep per cap.

En Miquel al primer llarg.

L'inici del segon llarg.

Arribant a la reunió a la xemeneia del quart llarg.

L'Ivan a mig cinquè llarg mentre en Miquel n'està a l'inici.

L'estret començament de l'últim llarg.

L'Ivan dins de la xemeneia.

Al començament del falnqueig que em portarà a la reunió.

Foto de família un cop acabada la via.

Des de la via veiem els nostres companys, en Miquel, el seu fill Jordi i en Marcel que estaven a la Anglada-Cerdà de la Boleta Foradada.

Cap a l'ombra de Roca Narieda

2009-06-30T13:05:00.000-07:00

Via del Nifo: 210 metres V+

No ho sé tio: 85 metres 6c+ (6c obligat), varem fer el primer llarg de 6a

Dissabte fugint de la calor decidim anar cap a Roca Narieda, a fer la via del Nifo, la intenció és fer la primera part, i per fer la via quedem a Vic amb l'Oriol i amb en Pep amb qui feia força temps que no escalava. Esmorzem a Coll de Nargó on la temperatura no es gaire alta a mig matí, 18 graus a l'aparcament degut a la pluja del dia anterior, i per un moment dubtem anar a fer la Postres de Músic, ja que està tot força moll. Al final seguim amb l'inteció inicial i sort, ja que al final varem passar força calor.

Per fer les dues vies hem utilitzat un joc d'aliens, un de friends, un de tascons i unes 15 cintes exprés que ens han servit per les dues vies ja que la No ho Sé Tio està molt ben equipada amb parabolts, metre que la Via del Nifo està practicament desequipada. Dir que les xapes recuperables són del tot prescindibles, només he trobat un cap de burí i està situat just al costat d'una fisura on es pot equipar perfectament.

Via del Nifo: Al començament del primer llarg hi trobem una inscripció a la roca que hi posa Nifo i si mirem bé uns metres més amunt hi intuirem un pitó, seguidament en trobarem un altre per superar un mur i ja flanquejem entre rostolls per anar a buscar una fisura que puja en diagonal fins a la reunió, IV equipat amb 2 pitons i un cap de burí opcional. El segon llarg és un canvi de reunió que va en diagonal cap a la dreta, III desequipat. El tercer llarg comença en tendència a la dreta per superar una petita panxa protegida per un espit, seguim recte amunt i un cop xapat el pitó flanquejem a l'esquerra i pugem per un petit diedre, V equipat amb un espit i un pitó. El quart llarg es un petit flanqueig horitzontal cap a l'esquerra que passa per sota d'un gran bloc, IV desequipat. El cinquè llarg surt amb un flanqueig cap a l'esquerra i seguidament ja començem a pujar pel diedre, V equipat amb un pont de roca i un pitó. El sisè llarg segueix pel diedre, V equipat amb dos pitons, un pont de roca i un tac de fusta. El setè llarg va a buscar altre cop el diedre, on després de xapar un pitó trobem un petit sostre que hem de superar i fins a la reunió, V equipat amb dos pitons. No varem fer el vuitè llarg ja que segons la ressenya no sembla gaire interessant i així ens estalviavem un ràpel.

Dir que totes les reunions estan equipades les tres primeres amb un espit i un burí i les següents, que utilitzarem per rapelar, amb dos parabolts amb anella.

Pel què fa al primer llarg de la No Ho Sé Tio, està tot equipat amb parabolts, i comença superant una grada per posar a una gran placa.

L'Oriol i en Pep en el primer llarg.

En Pep al flanqueig del quart llarg.

Arribant a la reunió en el sisè llarg.

L'Oriol superant la panxa del setè llarg.

Foto de família durant els ràpels.

En el primer llarg de la No Ho Sé Tio.

Dues bones vies al Cavall Bernat

2009-06-25T06:43:00.000-07:00

Pérez-Vergés: 140 metres, 7b+ (V+ Ae obligat).
GAM: 90 metres, MD+ Ae.

Dissabte, com fa quinze dies teniem la inteció d'anar a fer la GAM de Diables, però pel mateix motiu que fa quinze dies ho verem aparcar per un altre dia. La pluja intensa de divendres al vespre, les pluges de dissabte al matí i el pronòstic per la tarda ens varem fer enrera de l'ideia original, així que deprés d'esmozar, aparcats a l'aparcament de Santa Cecília mirant ressenyes per veure quina seria la millor elecció, en un principi era la Lotus de l'Aeri, però des de l'aparcament s'hi veien zones negres d'humitat, així que a buscar més, fins que al final varem trobar el què buscavem, un parell de vies no gaire llargues, d'orientació es i a la muralla nord. Les vies triades varen ser la Pérez-Vergés i la GAM del Cavall.

La Pérez-Vergés va tota per placa i té un tram en artificial que és el que supera el sostre de la Berruga, les reunions estan equipades i es una via equipada amb espits, "P's" expansives i algun burí, per tant només fan falta una dotzena de cintes i un estrep, dir que en el tram d'artificial hi devia saltar un burí ja que hi ha un pas molt llarg on l'Ivan s'hi va haver de recrear. El primer llarg comença anant a buscar un espit que allunya una mica i a la part final la paret es posa més tiesa per flanquejar a l'esquerra cap a la reunió, 6a equipat amb espits. El segon llarg és un mur vertical en la seva primera part i just al final tomba una mica fins a la reunió, 6a equipat amb spits i P's. El tercer llarg és el més fàcil, va a buscar la reunió sota del sostre, V equipat amb 2 P's i un burí just al entrar a la reunió. El quart llarg comença superant el sostre amb artificial i cap a la meitat es pot sortir en lliure, Ae V+ equipat amb espits, burins i P's. L'últim llarg comú amb la normal el varem fer a la segona via, la GAM.

Rapelem de sobre la berruga fins a la reunió d'entrada a la GAM.

La GAM és una via de tres llargs, el primer equipat amb espits i en el segon hi ha espits, claus, pont de roca i es pot reforçar. La reunió està equipada amb espits i necessitarem una dotzena de cintes, tascons i aliens. El primer llarg és tot de flanqueig, la primera part coincideix amb la normal del Cavall i continua per sota la Berruga, per anar a buscar-ne la reunió a la seva dreta, just sota el diedre, de l'entre l'últim espit i la reunió hi ha un pitó amagat a la fisura que no vaig veure i em va fer estirar de valent, V+ Ao equipat. El segon llarg comença pel diedre i el va ressegint, tomba cap a l'esquerra i després arriba per placa fàcil fins a la reunió, 6a semiequipat. El tercer llarg és comú amb la Normal del Cavall, III desequipat.

Vista del Cavall des de la canal.

L'Ivan arribant a la primera reunió de Pérez-Vergés.

El mur inicial del segon llarg.

L'Ivan lluitant per arribar al primer espit del sostre.

El flanqueig del primer llarg de la GAM.

A dalt del Cavall amb l'Ivan netejant-se els conductes respiratoris.

S'hi haurà de de tornar.

2009-06-19T10:47:00.000-07:00

Aquest dissabte amb l'Oriol hem anat a la Gam del Bisbe, una via que fa temps que tinc ganes de fer però és d'aquelles que mai trobes el moment, i com que ell també la té a la llista varem decidir d'anar a resguardar-nos del sol a l'ombra de la paret nord de Montserrat.

Varem començar la via amb un primer llarg amb la roca no gaire bona, on hi trobem uns quants parabolts, un pitó i un pont de roca, i es pot reforçar perfectament. El segon llarg comença per una fisura molt guapa i a la primera part hi trobem dos pitons, a partir d'aquí continua en diedre molt xulo també amb força parabolts per deixar-nos en una xemeneia on la feinada és passar amb motxilla ja que a partir d'aquest punt fins a la reunió es fa tot caminat. Arribats a aquest punt varem decidir baixar, potser perquè no era el dia o potser per fer-nos augmentar les ganes de realitzar l'ascens per aquesta magnífica línia.

Per la via portavem un joc de tascons, tricams, els camelots de l'1, del 2 i del 3 i, 22 cintes exprés i un estrep per cap. Dir que si els dos primers llargs són en els que s'hi ha de posar alguna cosa amb els tascons i els camelots 1 i 3 es passa perfectament.

L'Oriol a la meitat del primer llarg.

Arribant a la segona reunió.

Com que no tot és escalada, una foto d'uns "fruits/fulles" inflats que em van cridar l'atenció.

Fraggel Rock, 265 metres 6c (6b obligat)

2009-06-09T06:49:00.000-07:00

Aquest divendres canvi de plans, la GAM de Diables la deixarem per un altre dia, eren cap a les onze, després de sortir de veure un passe d'en Paca, plovia a manta i la predicció meteorològica no era precisament per tirar coets, per comptes de quedar d'hora decidim quedar a les 8 i ja veurem com pinta el dia. Al matí tenim dues opcions, la Cervera-Raül a la Mòmia per si no pintava gaire bé o la Fraggel Rock a l'Aeri per si el dia s'aixecava bé.

Esmorzem al Pata Negra i cap a Santa Cecília, on quan arribem al aparcament tot i ser cap a les deu no hi ha practicament cotxes. Així que ens "armem" i fem l'aproximació.

El primer llarg va per una placa tècnica en tendència a l'esquerra, 6b. El segon llarg surt recte anant a superar el sostre per la seva part dreta i seguim recte amunt, 6a. El tercer llarg comença recte per anar a passar per l'esquerra d'una zona força fina, V. El quart llarg comença per un esperonet i seguidament va cap a la dreta per superar el sostre on s'hi fa la reunió just a sobre, V. El cinquè llarg comença per una placa fàcil per anar a buscar la reunió en una repiseta enmig d'un parell d'arbres, V. El sisè llarg concentra tota la dificulatat a l'entrada on les assegurances estan més juntes i segueix anant cap a l'esperó, 6b. El setè llarg té un inici amb una roca fineta per un cop superar un sostret anar millorant alhora que va pujant la dificultat que es concentra en uns últims passos desplomats, 6c.

En quan al material amb unes 16 cintes n'hi ha més que prou.

El primer llarg, que vist per baix no sembla més de IV.

L'Ivan en el segon llarg.

Des de la quarta reunió es tenen unes molt bones vistes de la Paret de l'Aeri.

Ja en l'esperó del sisè llarg ja hi ha un bon ambient.

Acabant de l'esperó del setè llarg i apunt de flanquejar cap a la placa.

Esperó Xelo-Bam, 475 metres, 6a Ae (V obligat)

2009-06-01T04:05:00.000-07:00

Canvi de plans a última hora, per comptes d'anar a fer la integral Alfa Centauro / Platinium per qüestió de temperatures, durant el trajecte decidim anar a fer l'Esperó Xelo-Bam, una altre via de força metres encara que aquesta molt més equipada, sobretot la part inferior, mentre que per la part superior s'ha de portar cosa.

Al arribar a peu de via ja hi ha dues cordades al davant, i més tard n'arriben dues més, així que cinc cordades!!!, ja se sap, sempre hi ha qui es lleva més d'hora que tu, així que paciència i amunt.

Dir que la via és força discontínua però amb llargs interessants, sobretot els llargs novè i desè que són els quins donen més ambient a la via.

El primer llarg começa cap a la dreta anant a buscar un pont de roca i es va posant vertical per superar un sostret i seguidament el grau disminueix, V equipat amb pitons, pont de roca i parabolts. El segon llarg s'inicia a l'esquerra per un diedre tumbadet seguit per un de més vertical, V equipat amb pont de roca, pitons i parabolts. El tercer llarg comença amb un flanqueig cap a la dreta (segons ressenya hi falta el pitó de l'inici) i seguidament puja recte per acabar equibant matolls, V equipat amb pitons i un parabolt. El quart llarg comença amb un diedre segueix amb tendència a la dreta per anar a buscar la placa i tornar a sortir cap a la dreta per seguir amunt fins a la reunió, V equipat amb pitons i parabolt. El cinquè llarg és de tràmit. El sisè llarg és un llarg tumbat d'adherència, V equipat amb parabols i pont de roca, reunió als arbres. El setè llarg és de tràmit. El vuitè llarg és el més maco, és un diedre que es va estrenyent i alhora es posa vertical, 6a desequipat. El novè llarg comença en lliure fins que es posa vertical on comença l'artificial fins a la part final on hi trobem els pitons que torna a ser en lliure, V Ae equipat amb pitons i parabolts. El desè llarg va recte amunt per entrar en un diedre tumbat cap a l'esquerra, V equipat amb claus i parabolts. L'onzè llarg va recte amunt buscant la millor zona, IV equipat amb parabolt i pitó. El dotzè llarg va buscant els millors llocs de pas fins a la reunió, III desequipat.

Les reunions estan totes equipades amb parabolts i el material que hem portat per fer la via són 15 cintes exprés (en farien falta 17 pel tram d'Ae), aliens, camalots fins al 2, tascons i un estrep.

Vista de l'Esperó.

L'Ivan a l'inici del diedre del segon llarg.

Iniciant el llarg d'adherència, el sisè llarg.

Quan portes cordades al davant es bó pendre-s'ho amb tranquilitat.

Vista del diedre del vuitè llarg.

Vista del descens.

Penyíscola

2009-05-29T09:48:00.000-07:00

Aquest passat cap de setmana amb la Beth varem decidir passar tres dies de relax a un lloc proper, que no estresses massa el viatge i poguessim disfrutar del menjar, i el lloc escollit va ser Penyíscola, un lloc on la Beth no hi havia estat mai i jo en tenia alguns records de petit, val a dir que no recordaba tanta edificació ja que els records que en tenia eren dels carrerons de dins de la muralla.

La zona dona de sí, en plan visites com a capçalera si és entre setmana, entre les 4 i les 5 de la tarda anar a veure com arriben els vaixells de pescadors al port i descarreguen el peix per portar-lo a la llotja (em fascina veure-ho), també és imprescindible anar a visitar el Castell de Penyíscola, que com molts castells de la zona tenen vestigis musulmans i templaris però aquest a més el té pontifícic amb el Papa Lluna. Recomenable anar a visitar la Serra d'Irta sobretot per poder disfrutar d'uns quants quilòmetres de costa verges i aprofitar per visitar entre altres la Torre Badum una torre de guaita d'orígen musulmà, i pel cantó més occidental de la Serra és obligatòria la visita al Castell de Xivert, on s'hi diferencien dues parts, una amb passat musulmà i l'altre cristià.

En quan a la gastronomia com a típic de la zona s'ha de menjar alguna paella o algun arròs caldós, aprofitar i fer una visita a Vinarós per tal de menjar els llagostis típics del poble i el més recomenable i fins i tot diria imprescindible és anar a fer el plat típic de Penyíscola el rap a l'all i pebre al restaurant el Peñón de dins el casc antic.

Pescadors triant el peix.

Vista de Penyíscola.

La part costera de la Serra d'Irta.

La Beth amb la Torre Badum de fons.

El Castell de Xivert.

Impresionant!! El rap a l'all i pebre.

Un parell d'escalades al Gorro Frigi.

2009-05-19T06:55:00.000-07:00

MAGIC LINE, 150 metres V+

BOEMIAN RAPSODI, 85metres 6a

Dissabte per qüestió d'horari decidim anar a Montserrat, hi anem en Miquel, l'Ivan, en Carles (germà de l'Ivan) i en Jordi que ha decidit repetir, s'ho devia passar bé a la Boy-Roca... Per començar a preparar la jornada anem a Monistrol a esmorzar, per sentir aquella sensació de farts durant l'aproximació amb el solet.

L'Ivan, en Carles i en Miquel van a fer la Stromberg i nosaltres la Magic Line, totes dues del Gorro Frigi, així no ens fem nosa, però la cosa no ens va sortir bé ja que davant nostre hi havia una cordada que va tenir alguns problemes amb les cordes i alhora de trobar la segona reunió, així que l'horari no ens va sortir bé. Quan varem arribar a dalt els nostres companys ja no hi eren i baixant els varem veure a la última reunió de la Boemian Rapsodi, així que també ens hi varem apuntar, baixem i ens tornem a enfilar per la paret, per la mateixa via que fan ells. La via són tres llargs, empalmo els dos primers i deixem l'últim, ja que l'Ivan ens diu que el què val la pena és el primer llarg, un 6a de continuitat.

Magic Line: El primer llarg comença per un mur d'un parell de metres i seguidament superar una panxa amb bones preses i seguir recte fins a la reunió, V equipat amb espits. El segon llarg comença recte per un mur i un cop s'ha superat la reunió queda a l'esquerra, IV equipat amb espits. El tercer llarg és comú amb al Badalona, comença recte per anar a superar una panxeta en diagonal, V equipat amb espits. El quart llarg comença superant un petit mur i seguidament en comença un altre de més vetical i quan comença a tombar i trobem la reunió (que ens varem saltar), V equipat amb espits, El cinquè llarg começa amb rampa per anar a superar una petita panxeta just abans d'arribar al cim, IV equipat amb espits.

Dir que totes les reunions estan equipades amb espits i preparades per rapelar.

Boemian Rapsodi:Primer llarg, al començament hi ha una pintada amb el nom de la via i el grau, és una placa fina i la línia segueix recte fins a la reunió, 6a equipat amb espits. El segon llarg surt cap a l'esquerra per anar arquejant i acabar a la vertiacal de la primera reunió,IV equipat amb 3 espits (amb 50 metres s'empalmen els dos primers llargs). El tercer llarg surt cap a l'equerra de la reunió i va a superar una panxa que ens deixa al cim, 6a equipat.Les reunions estan equipades i preparades per rapelar, i la primera té mosquetó per fer-la en esportiva.

Per fer les dues vies varem utilitzar una desena de cintes.

En Jordi acabant el primer llarg de la Magic Line.

Després de superar el mur del segon llarg.

Arribant a la reunió en el tercer llarg.

Després de saltar-nos la quarta reunió la muntem just sota la panxa abans del cim.

Arribant al cim amb les vistes del Monestir de fons.

Al cim amb el Cavall Bernat a l'equerra i Sant Benet a la dreta.

En el què seria el primer llarg de la Boemian Rapsodi.

Arribant a la segona reunió.

Boy-Roca,135 metres 6a (obligat V/Ao)

2009-05-12T06:37:00.000-07:00

Dissabte, després de força temps, en Jordi (el meu germà) es va animar a penjar-se de nou, de moment encara s'estima més l'esquí de muntanya, l'excursionisme i sobretot la festa, però de tant en tant es deixa enredar. Tot i apuntar-se no es trobava gaire bé i per això varem decidir anar a fer una via curteta i la triada és la Boy-Roca a la Trompa de l'Elefant.

Sabia que l'havien reequipada però la ressenya que duiem, ens deia que l'única cosa que hi havia al primer llarg era un cap de burí ( ara ja un parabolt) i que en els dos últims no hi havia res ( al penúltim em sembla que n'hi ha tres (ens en varem saltar un) un cop modificada la quarta reunió i el l'últim llarg dos)i ens deia que el penúltim llarg era de 15 metres mentre que l'últim de 35, i la veritat és que la via ara surt de la tercera reunió en diagonal cap a la dreta per salvar el flanqueig antic, al final nosaltres varem seguir el recorregut original, el quin ens deia la ressenya.

El primer llarg varem sortir per l'entrada de la dreta i puges anant a buscar l'esperó, IV amb un parabolt just a l'entrada de la reunió. El segon llarg comença sortint una mica a la dreta i enfilar recte, IV amb dos parabolts. El tercer llarg és el més guapo i aeri, puja recte per una placa vertical molt equipada per fer amb A0, 6a equipat amb un pitó i força parabolts. El quart llarg surt en tendència a la dreta fins a una mini feixa i després recte fins a la reunió, IV amb tres parabolts. El cinquè llarg surt recte, superant un parell de passos i ja s'ajau fins al cim, IV equipat amb una parell de parabolts.

Les reunions estan totes amb parabolts i equipades per rapelar, nosaltres varem passar amb una desena de cintes exprés, un parell de cintes llargues per fer merlets i uns tricams.

A la part dreta es pot veure el perfil de la Trompa de l'Elefant, per on discorre la via.

En Jordi a la primera part del primer llarg.

Arribant a la segona reunió.

Vista del tercer llarg.

En Jordi acabant el quart llarg.

Foto al cim al els Gorros de fons.

Nova via al Montsec

2009-05-04T08:51:00.000-07:00

Després d'una setmana de coll, aquest dissabte varem anar a complir el propòsit que ens varem proposar fa quinze dies, el de començar a obrir alguna via a la paret a la que ens van portar l'Eulàlia i en Miquel Així que quedem el divendres per tal de començar la feina i obrir una via, comencem per la via que ens sembla més evident, a part de la que ja hi ha a la paret, la que ressegueix l'esperó, i així que resseguint la línia més obvia de l'esperó ens varen sortir quatre llargs del tot recomenables (què ha de dir un dels pares de la criatura..., tot i que quan tinguem la ressenya tindreu la possibilitat de jutjar-ho vosaltres mateixos), quatre llargs semiequipats, reunions a arbres o amb parabolts i quatre parabolts per ajudar a la progressió en els aproximats 130 metres de recorregut que té. La graduació dels llargs sortirà aproximadament el primer llargs V+ equipat amb tres parabolts, el segon llarg IV+ desequipat, el tercer V amb un parabolt i el quart llarg III desequipat, i de material es passa amb una desena de cintes exprés, un joc d'aliens, camalots fins al 2 i opcional un joc de tascons.

Pel què fa a les fotos en penjaré més quan les rebi ja que amb la feinada que teniem no vaig poder-m'hi dedicar, i la ressenya es farà esperar una mica més, ni tan sols té nom la via.

Vista de l'esperó.

Obrint el tercer llarg.

L'Eulàlia obrint l'últim llarg.

En Miquel a dalt de l'Esperó.

Foto de família, en Miquel, l'Ivan, l'Eulàlia i un servidor.

Dues clàssiques de Sant Benet

2009-04-30T06:52:00.000-07:00

The Wall, 130 metres MD.

Esperó Màgic, 100 metres MD+.

Aquest dissabte tornem a escalar a Montserrat després de força temps i com que tenim mono de paret decidim fer dues vies, realment hem encertat alhora d'escollir, l'Esperó Màgic ( a la Prenyada) et fa posar les piles de baix a dalt, a tram s'ha d'utilitzar la navegació montserratina sobretot en el tercer llarg on com diu l'Ivan per sortir has de fer un acte de fé ja que no saps ben bé per on va la via i amb la nostra ressenya no es distingia bé (un esborrany en un full) i en tota la via hi ha aire entre xapa i xapa on en alguns trams es pot protegir amb algun merlet i en el primer llarg amb algun friend, destacar de la via la seva verticalitat i la quantitat de preses que hi ha. Pel què fa la la The Wall (a l'Elefant) la via també és magnifica amb una dificultat i exposició inferior a l'Esperó Magic la via també ens fa gaudir molt, una via que ens hem trobat reequipada amb parbolts i sense cap copromís, una via també vertical durant la segona meitat del primer llarg i tot el segon més fina que la primera via però on anem trobant un força preses petites.

Esperó Màgic: Primer llarg começa per una placa per arribar a un burí i després ja flanqueja cap a la dret per arribar al começament d'un diedre on el ressegueix i un cop acabat sortir amb tendència a la dreta per muntar reunió sobre un arbre, 1 burí, 2 spits i dos claus, la reunió amb espits. El segon llarg comença per la dreta de la fisura, on s'hi veu un espit i segueix en tendència a la dreta per començar una línia recta i vertical plena de preses, equipada amb espits, reunió amb espits. El tercer llarg surt recte de la reunió, cal fer l'abans esmentada sortida de fe ja que hi trobarem un espit un metres més amunt amagat i en trobem tres més seguint la línia recte amb un merlet providencial al final, equipat amb quatre espits i la reunió amb espits. El quart i últim llarg começa a l'esquerra de la reunió i just xapar el pont de perdra va cap a la dreta per acabar navegant una mica per la paret, hi trobem 1 pont de roca i dos espits i la reunió està amb espits.

The Wall:Primer llarg un burí sense xapa que marca el començament, surt recte fins arribar a un parabolt i a partir d'aquí anar-los seguint, primer recte per una placa tumbda i fina i després en tendència a l'esquerra ja més vertical, equipat amb parbolts i reunió amb parabolts. Segon llarg, el més maco, linea recte i vertical, equipat amb parabolts i un parells de ponts de roca. Tercer llarg, va a buscar un pont de roca i després navegant per terreny fàcil fins al cim, equipat amb un pont de roca i un burí.

Per fer les dues vies hem utilitzat una dotzena de cintes, cintes per fer merlets, un friends mitjans i tricams.

L'Ivan en el diedre del primer llarg de l'Esperò Màgic.

A la part vertical del segon llarg de l'Esperó Màgic.

Arribant a la reunió del primer The Wall.

El magnífic segon llarg de la The Wall.

Una foto pintoresca de la Prenyada.

Petit Tresor al Montsec, 120 metres V+

2009-04-19T11:46:00.000-07:00

Fa quinze dies l'Eulàlia em va trucar per fer una sortida al Montsec i ensenyar-nos un racó desconegut i solitari, i un cop visitat el lloc val a dir que realment ho és, a més a la sortida també hi havia en Miquel i l'Ivan.

Dir que a la paret que varem escalar, l'Eulàlia i en Miquel hi tenen una via per acabar i des del punt on passen havien vist un parell d'espits, seguint la línia varen veure que la via sortia d'un diedre on s'hi veien un parell de ponts de roca.

L'intenció de la sortida era anar a probar la via de la qual no n'havien trobat cap mena d'informació, una via en una paret solitaria on no hi ha cap altre via tret de la que tenen començada.

El primer llarg começa resseguint el diedre, un cop s'acaba la fisura es surt per la dreta i es va a buscar una alzina que on s'hi fa la reunió, V amb dos ponts de roca. El segon llarg surt per l'esquerra de l'alzina i segueix amb tendència a la dreta per anar a buscar la reunió sota d'un diedre xemeneia, V equipat amb dos espits i un pont de pedra i la reunió amb dos espits. El tercer i quart llargs els varem encadenar, es comença per un diedre xemeneia i sortint d'ell per l'esquerra per arribar al cim d'un gendarme on hi trobem una reunió amb dos espits, des d'on seguim cap a l'esquerra per superar un petit mur i a partir d'aquí la paret ja tomba fins al cim, V on hi trobem dues pitonisses, una al què seria el tercer llarg i una altre al quart i els dos espit que són de la tercera reunió, mentre que la quarta reunió (tercera per nosaltres) es fa en una alzina.

Dir que la graduació de cada un dels llargs seria de V+ i el material que varem utilitzar va ser un joc de friends repetint-ne algun de gran, un joc de tascons i unes 14 cintes exprés.

En Miquel equipant al pimer llarg.

En un petit diedre a mig segon llarg.

Començo l'últim llarg.

Un cop hem acabat la via.
Disfrutant dels racons que ens va oferir l'aproximació.

Setmana Santa a Chamonix

2009-04-14T08:48:00.000-07:00

Aquesta Setmana Santa l'hem aprofitada per anar a Chamonix, un parell de dies fent el turista i tres gaudint de la neu. En un principi la intenció era esquiar i fer una sortida al Tacul, però al final no vaig poder trobar a ningú per escalar, així que varen ser un parell de dies per les estacions de Les Grands Montets i la Brévent-Flégère aprofitant que el telefèric que porta a l'Aiguille du Midi estaba tancat pel vent. Finalment, al quart dia, aprofitant que havia minvat el vent, tot i que el dia estava una mica tapat, varen obrir el teleferic de l'Aiguille i amb la Beth i la Raquel varem aprofitar per anar a fer la Mer de Glace, elles no l'havien fet mai i jo feia força anys que no la feia. El dia no era el millor, això es veia amb el fet de que no hi havia ningú a la cua dels tiquets i tampoc al telefèric, varem pujar, i ens posavem els esquís a la una (una mica tard), alhora de baixar veiem que hi havia poques traces a les zones on la mica de neu que havia caigut els dos dies anteriors no havia estat ventada, senyal inequívoc de que hi havia baixat pocs esquiadors, i aquest fet de no trobar-nos gaire gent ens va fer disfrutar encara més de la tranquilitat i de la immensitat de les Muntanyes.

Amb la Beth i la Raquel al Grand Plateau amb el refugi de les Cosmiques al fons.

Fent parades per contemplar el paissatge.

Pel camí anant borejant alguna esquerda.

Ja que no les pujo m'hi faig fotos (Grandes Jorasses).

La Beth amb el Dru de fons.

Pilar del Segre

2009-03-22T02:53:00.000-07:00

Deprés de moltes setmanes vaig acceptar d'anar al Pilar de Segre, on havia dit que no hi tornaria, lloc de mals records, on ja fa alguns anys varem haver de baixar de la Belle Epoque després de que a l'Ivan li caiguessin les ulleres, diguem que les varem passar una mica magres. Com sempre passa, amb el temps et fas enrera i li dones una altre oportunitat i així que li vaig dir que endavant, tot i que no hi anava del tot convençut.

La via era Mi Primer Amor, una via reequipada, i després d'esmorzar a la fonda Cadí arribem al aparcament i fem cap a peu de via, comença l'Ivan al primer llarg, el de 6a ja que nosaltres entrem per la feixa, després és el meu torn i ja em començo a atabalar, arribo a la reunió i em toca el llarg d'A2, ja surto tensionat, em penjo d'un tascó, després poso un tricam que queda una mica dubtós i no dona gaire confiança, tenint en compte que això dels estreps no és el meu fort.., i seguidament no veig on posar res més, (he llegit al forum de la feec que la setmana passada a una cordada els hi va saltar un pitó en aquest tram), devia ser el que vaig trobar a faltar..?, això que per xulos nosaltres ja que portavem un partell i alguns pitons i no els varem treure de la bossa. Baixo hi ho proba l'Ivan, només penjar-se del tascó ja li salta, hi posa un friend, arriba al tricam i tampoc hi veu continuitat, així que ajudat d'un altre tricam més amunt es posa sobre les branques de l'arbre que li permeten arribar al cordino que té al tronc, la resta ja és Ae fins a la reunió, però jo ja estava ben ratllat i li vaig proposar de baixar, així que varem rapelar i per acabar el dia canviem de modalitat i anem a enfilar-nos a un parell de vies esportives de la zona de la Cúpula.

Vista de la línia de Mi Primer Amor.

A la feixa anant a l'inici de la via.

L'Ivan al primer llarg.

L'Ivan despré de poder xapar l'arbre.

Rapelant de la segona reunió.

Paul-Lalueza, 450 metres V+/A2 ( V obligat)

2009-03-14T11:50:00.000-07:00

A mitja setmana l'Ivan m'envia un correu electrònic proposant-me anar a Montrebei, a la Paret de Catalunya a fer la Paul-Lalueza, una via que teniem pendent de fa alguns anys i ja sigui per alguna cosa o altre mai trobavem el moment. Aquest cop semblava que no hi havia cap contratemps i ja teniem la via pel dissabte. A finals de setmana ens truca l'Oriol per anar a fer alguna cosa d'alpinisme, però veient les temperatures durant la setmana i la previsió pel cap de setmana també va apuntar-se a Montrebei.
Sortim a les cinc de Sant Hipòlit, parem al bar Esport de Bellcaire i directes al nostre objectiu del dia. Arribem a l'aparcament, triem el material i fem cap a peu de via. El dia pinta de conya, durant l'aproximació veiem diferents cordades a la paret i un parell a la Paul, però que hi farem, ens tocarà anar al darrera, es veu que encara no em matinat prou!.
Des de que he començat a fer el primer llarg de la via ha estat un dia totalment estrany, he empalmat els dos primers llargs i ja se'ns ha creuat una cordada que anava a fer la Caos Rampant, ja ens hem hagut d'esperar que passessin per no anar creuats. A la quarta reunió hem sentit un fort soroll, era un fent salt base i per sort, pel què ha llegit l'Oriol ho continua sent, el donavem per mort ja que no va obrir el paracaigudes fins al final i no se li va acabar d'obrir, varem veure com queia sobre uns arbres i després la posterior moguda amb les anades i vingudes de l'helicòpter. Seguidament la cordada del Caos Rampant va fer caure una de rocs brutal, això ens va donar encara més mala aurea, i tot seguit varem atrapar les cordades del davant cosa que ens va tenir llargues estones a les reunions, i per rematar-ho en una d'elles va caure un roc a l'Oriol, sort que va ser d'esquitllada i només li va fer una rascada.
Pel que fa a la via la primera part va navegant entre plaques i diedres, amb força vegetació, buscant la part més dèbil i alhora és la part més tombada deixant de banda el tram d'artificial que supera un sostre. L'essència de la via són els últims 120 metres, un continuu de xemeneia fins a la sortida de la via.
De material varem fer servir un joc de friends, un de tascons, els tricams rosa i vermell, cintes llargues, una dotzena de cintes exprés i un estrep per cap per l'artificial. Dir que la via està força desequipada, hi ha pitons a la majoria dels llargs i les reunions a la primera part són majoritariament en arbres i a la resta hi ha un parell de pitons.

L'Ivan i l'Oriol al segon llarg.

L'Ivan superant el tram d'artificial.

L'Oriol ja a la xemeneia.

En un altre tram de xemeneia.

Foto de germanor després de la jornada d'escalada.

Vistes de la Paret d'Aragó amb un boltor planejant per sobre el congost.

Canal de l'Àliga, 400 metres 75º, V

2009-03-07T04:40:00.000-08:00

Després de descartar anar a fer alguna cosa a Gavarnie amb en Miquel i l'Ivan per la previsió de mal temps que hi havia aquest dissabte, hem decidit anar al Cadí ja que el temps pintava millor i l'acomulació de neu menor. A última hora s'hi apunta en Cèsar, així que farem dues cordades, amb l'Ivan tenim ganes d'anar a fer la via Teixonera ja que hem vist al blog de l'Alfons Gastón que la van fer i feia la tira d'anys que no es formava, i en Miquel i en Cèsar trien la Canal de l'Àguila, aprofitant que aquest any es pot fer integrament amb piolet tracció.

Un cop a Estana comencem l'aproximació i déu n'hi do quina toba de neu que hi ha, realment fa goig el Cadí, tot hi que aquest fet endureix la meteixa aproximació que en els trossos on no hi ha traça s'ha d'obrir trinxera.

A la part final de l'aproximació ens separem d'en Miquel i d'en Cèsar i enfilem cap a la Teixonera, un cop som gairebé a peu de via en resseguim la línia i sembla que a la part final, després del tram de V, el que hauria de ser una línia de 80º es veu tot roca amb algun clap de gel i per no enmerdar-nos i que se'ns hi fagi de nit ho deixem hi anem a aprofitar l'ocasió per poder fer la Canal de l'Àliga en piolet tracció.

Arribem a per de canal i ens hi trobem a en Miquel i a en Cèsar esperant ja que hi ha una cordada bergadana al davant amb els qui hem compartit l'escalada i el descens de la canal.

La canal comença amb un ressalt de gel que ens porta a una llarga pala de neu per arribar al tram on en condicions o temporades normals s'ha de fer en mixt i que actualment no deixa de ser un ressalt de gel equipat, ja que s'hi veuen tres pitons i just a la sortida del ressalt s'hi veu un cordino tapat pel gel. La canal continua per una altre rampa de neu que ens porta a la reunió abans de l'últim ressalt de la canal després del qual amb una tirada ja acabem la canal.

De material hem utilitzat quatre cintes exprés i aliens ( verd, groc i gris) per muntar reunions.

El descens l'hem fet per la Canal del Migdia, on s'ha d'anar amb compte ja que està molt carregada i algun dia d'aquests...

La jornada l'hem acabada a Cal Basté amb unes olives, patates fregides i unes connes.

En Cèsar i en Miquel durant l'aproximació.

Visió de la Via Teixonera, a la part superior hi ha un tram que no es veu en bones condicions.

L'Ivan al primer ressalt.

Estic acabant el segon ressalt, rarament format.

L'Ivan fent l'últim ressalt.

Sortint del corredor.

En César i en Miquel un cop acabat el corredor, per sota en Joan i en Toni.

"Gaudint" del la gran quantitat de neu que hi ha al Cadí.

De Rubies a Centelles

2009-03-01T03:12:00.000-08:00

Aquest cap de setmana comença anant amb la Beth cap a Rubies a fer la Festival Eròtic, una via de tres llargs i 6a. Com sempre, prèvia parada a la Fonda Cadí de Ponts arribem a Rubies, on ja hi ha dos cotxes a l'aparcament. Fent camí cap a la paret veiem que la via que hem triat també ha estat triada per les dues cordades que ens precedeixen, però que hi farem, haver-nos llevat abans.

Ja ens liem per arribar a l'entrada de la via i ens hem d'encordar a mig mur, i un cop arribem a l'entrada ja només queda l'últim de la segona cordada. Ens esperem que surti i al cap d'una estoneta m'hi poso, el primer i únic llarg que hem fet de la via, n'és el més difícil i concentra el 6a entre la segona i la tercera xapes i la resta es deixa fer, un cop a la reunió surt la Beth, i degut a la seva falta de rodament es crema en el pas més difícil i decidim rapelar de la primera reunió i anar a menjar unes coques de recapte al forn de la Rosa Serra d' Artesa de Segre.

La Beth acabant el primer llarg del Festival Eròtic.

El diumenge al matí quedem amb l'Oriol i en Gerard per anar a fer una mica d'esportiva per Centelles fins a l'hora de dinar. Em porten a un sector que en diuen Del Presseger, un sector força nou amb vies que van del 6a fins al 7.., amb la roca típica de la zona. El dia no comença gaire bé ja que al sortir de casa veig que ja ha plogut i el dia continua molt tapat, però com que es tracta d'anar a passar el matí com serà que no aguanti. Baixem per un baixador equipat amb cinta i corda i com que ells ja coneixen les vies, anem de dret a la via per la que començarem la jornada. En condicions només fem una via, la primera de 6a+ ja que quan en Gerard acaba d'obrir la segona de 6b comença a ploure, però encara ens deixa fer aquesta via i en Gerard obre un altre 6b tot i que la part alta de la paret començava a estar amarada, així que acabem de mirar una mica les vies que hi ha i ho deixem estar.

En Gerard a la part final de la primera via que consisteix en empotrar en dues fisures paral·leles.

Superant el diedre que hi ha a la meitat de la segona via que verem fer.

Reina-Puig, 530 metres V+/Ae o 7a+ (V obligat)

2009-02-26T01:01:00.000-08:00

Aquest dijous quedem amb en Miquel Vilaplana a les 8 a Manresa per anar a escalar, tenim clar el lloc, Terradets, però el què no tenim clar és la via, així que anem fent camí fins a Bellcaire on com ja és habitual quan anem per aquella zona parem al bar Esport a esmorzar, acabem i encara no hem parlat de la via que farem. Arribem a l'aparcament i triem finalment la via, com que es tracta de fer metres sense complicar-nos la vida triem la Reina-Puig, una via que no hem fet cap dels dos.

La ressenya diu que està reequipada i que només fa falta un joc de tascons, nosaltres per si de cas agafem tres aliens i tres camalots, que ens han fet molt servei, ja que com hem pogut comprovar la via tot i no tenir un grau exigent no està gaire equipada i a més està molt "sobada", per la qual cosa creiem que això de V obligat..., seria més aviat V+. Totes les reunions estan equipades amb un parell de parabolts amb anelles.

Per qüestió de temps ho deixem a la feixa deixant la part de dalt per fer, en total han estat 380 metres. La via també es pot abandonar a la falsa feixa on en total es farien 6 llargs.

El primer llarg comença juntament amb la via El Jardí dels Déus i de El Alba, és una mica perdedor degut al creuement de vies ja que és un llarg que durant tot el seu recorregut té tendència a la dreta, IV semiequipat amb un parell de parabolts. El segon llarg comença amb un flanqueig a l'esquerra per anar a buscar un diedre per pujar-lo per arribar a la reunió, IV semiequipat amb un parabolt i un pitó. El tercer llarg comença amb una placa que porta a una repiseta per anar a buscar una placa més fina on trobem la reunió a la seva vertical, V semiequipat amb parabolts i pitons a la part superior. El quart llarg surt amb tendència a la dreta per una línia evident i fàcil, III desequipat. El cinquè llarg surt amb tendència a l'equerra i puja per un diedre fins a mig llarg, despès supera una panxeta i ja flanqueja cap a l'equerra per anar a buscar la reunió, V semiequipat amb parabolts i pitons. El sisè llarg comença per una zona al més pur estil Vilanova de Meià per acabar la part final amb un diedre per sortir a la reunió, V semiequipat amb parabolts. El setè llarg começa superant un sostre amb artificial i surt per una placa que desploma una mica, Ae/V semiequipat amb parabolts i pitons. El vuitè llarg també comença amb artificial per acabar per una zona tumbada fins a la reunió, Ae/IV semiequipat amb parabolts. Al novè llarg la primera part és un llarg flanqueig cap l'esquerra per acabar pujant practicament per la vertical a la reunió, però nosaltres en varem equivocar i varem pujar en vertical al segon parabolt, IV semiequipat amb parabolts. El desè llarg comença superant una panxeta i la resta ja és tumbat fins a la reunió, IV desequipat.

De material hem utilitzat una dotzena de cintes exprés, cintes sabineres, tascons, els aliens verd, groc i gris i els camalots verd, vermell i groc, a més d'estrep pels dos llargs de després de la falsa feixa.

En Miquel començant la via.

En el flanqueig del segon llarg.

Sortint de la tercera reunió.

A mig quart llarg.

En Miquel anant cap al diedre del cinquè llarg.

Acabant el diedre del sisè llarg.

A mitja placa del setè llarg.

Arribant a la reunió del vuitè llarg.

En Miquel durant el flanqueig del novè llarg.

En Miquel a la feixa, acabant la via i amb el Peladet de fons.

Historie de l'Eau, 300 metres (III, 4)

2009-02-21T05:13:00.000-08:00

Com ja teniem pactat amb l'Ivan des de la setamana passada, aquest dissabte anirem a la Vall de Izas, a fer l'Historie de l'Eau també coneguda com a l'Eau de l'Eau. Entre setamana hem parlat amb en Miquel Cases hi ha dit que també s'hi apuntava amb el seu fill, en Jordi, així que quedem per marxar dissabte a les 2:00 ja que contem que de camí hi tenim entre 4 i 4 hores i mitja. Abans d'arribar a l'aparcament de Canfranc ja tenim la primera foto, no la tenim per publicar però segur que deu ser molt bona ja que pel preu que la cobraran...

Quan comencem l'aproximació encara és fosc, i anem fent a ritme mentre va clarejant, quan arribem a dalt d'un pujador ja veiem cap on hem d'anar ja que el penúltim llarg és més que evident, el llarg conegut com a l'autopista, la veritat és que fa goig.

Un cop arribem a peu de via ja hi ha una cordada i una altre que s'hi posa, encara no hem matinat prou!!. Quan ens toca el torn primer sortim l'Ivan i jo i desprès pujaran en Miquel i en Jordi. Val a dir que la via ha estat una tortura per la gran quantitat de gel que tiraven les codades que ens precedien, val a dir que en alguns trams el gel no era el millor del món.

En conjunt la via és molt maca i més que recomenable, consta de 6 llargs i val a dir que els millors llargs són els imparells, i aprofito per agraïr a l'Ivan el detall de deixar-me passar de primer al penúltim llarg ja que em tocaven el parells.

El primer llarg es un salt d'aigua gelat, on pots triar una mica la línia acabant sortint per l'esquerra on fa una canal on hi trobem la reunió, llarg a equipar amb cargols de gel i a la reunió hi ha dos pitons. El segon llarg comença per aquest corredor estret en el qual s'ha de superar un ressalt i seguir per una canal més amplia on trobarem dues reunions a l'esquerra, una cinc metres per sota de l'altre, recomenable muntar la reunió a la de més amunt ja que tot i anar amb cordes de 60 hem hagut de sortir amb ensamble per tal d'arribar a la tercera reunió, al llarg hi ha un pitó i a les dues reunions hi ha un parell o tres pitons. Al tercer llarg hi ha dues variants, una per cada cantó de l'escut de roca, però només estava formada la part de la dreta, comença per la canal i al cap de poc ja et poses a una llengua de gel més vertical que va a buscar una canal encaixonada on hi ha la reunió, llarg a equipar amb cargols i hi ha un parell de pitons a la reunió. El quart llarg comença per aquesta canal encaixonada, l'última part de la qual estava per formar i surts a una pala amplia al peu de "l'autopista" on hi varem muntar reunió ja que ens varem saltar la que hi ha uns metres per sota i també varem tenir que sortir en ensamble, llarg a equipar amb un parell d'aliens (gris i verd), per fer la reunió aprofitem un abalakov que reforçem amb un cargol. El cinquè llarg és el del més estètic, ja que es tracta de superar una àmplia llengua de gel, el llarg és a equipar amb cargols i es fa la reunió amb cargols ja que també ens varem saltar l'abalakov on es munta reunió i per variar varem tornar a sortir amb ensamble. El sisè llarg comença tumbat i just al final per sortir agafa verticalitat, llarg a equipar amb cargols i es fa reunió en un pi.

De material verem utilitzar uns 10 cargols de gel, deu cintes exprés i un parell d'aliens (gris i verd).

En primer plà l'Ivan, deprés en Jordi i treient el cap en Miquel, al fons ens queda "l'autopista".

L'Ivan al primer llarg.

En Miquel acabant el segon llarg.

Per la variant de l'equerra del tercer llarg.

L'Ivan a la reunió del quart llarg.

Les cordades que ens precedien al cinquè llarg.

L'Ivan i en Miquel acabant el cinquè llarg.

L'Ivan acabant la via i aguantant el fort vent que bufava.

L'Ivan en Miquel i en Jordi arribant al refugi durant el descens.

Maduritas Calientes, 165 metres 6a

2009-02-14T02:02:00.000-08:00

Aquest dissabte amb l'Ivan quedem a dos quarts de vuit per anar a fer alguna grimpadeta, no tenim clar on anirem, i al final decidim anar a Rubies, la via seria segurament Maduritas Calientes i depenent de l'horari podriem fer la Festival Eròtic.

Com ja és tradició quan anem cap aquella zona ens parem a esmorzar a la Fonda Cadí de Ponts i seguidament fem cap a Rubies. El camí té trossos que estan molt enfangats, però amb el Clio 4x4 all road de l'Ivan no hi ha camí que es resiteixi, però com que no tot és el cotxe ni el conductor, quedem clavats en un fangar, baixem i veiem que és degut a que s'ha punxat una roda, però el curiós del cas és que ja devia fer tres o quatre quilòmetres que anavem amb la roda punxada i no ens n'haviem adonat!, Provem d'empenyer i posar rocs a la base de la llanda però el cotxe no es mou ni un dit, "aprofitem" que hi ha un caçador amb el seu tot terreny per veure si ens pot ajudar, però pel què ens va ajudar tan de bo no l'haguessim vist, un entès que va venir a mirar-s'ho, empenyer un parrell de cops i ens va dir que no ens podia estibar amb el tot terreny, que estaven caçant i que quan acabessin si encara estavem tirats ja ens estivaria!!! quins collons!!. Casualitats de la vida, al cap de cinc minuts arriba un cotxe sorpresa!, arriben en Gerard, en Ramon, en Miquel Vilaplana i en Miquel Pèrez i entre tots sis treiem el cotxe del fangar i cambiem la roda.

Arribem a Rubies junts i mirem vies, ells ja hi havien escalat i ens recomenen una via que em sembla que es diu el Forat de la Pera, ens sembla interessant per fer-la. Fem l'aproximació, el Miquels es queden primer ja que faran la Festival Eròtic, desprès deixem a en Gerard i a en Ramon que no recordo el nom de la via que anaven a fer i finalment amb l'Ivan arribem al què creiem que és el Forat de la Pera, però fent el primer llarg no ens lliga gaire amb el què ens han dit i decidim deixar-ho i anar a fer la Maduritas.

La via és guapa, sobretot els tres primers llargs, es tracta d'una via equipada i per fer-la hem utilitzat els aliens gris i groc (ja que en alguns trams i ha aire entre parabolt i parabolt), i una dotzena de cintes expés.

A l'inici hi ha el símbol del sexe femení girat i a uns quatre metres hi ha un pot de roca. El primer llarg comença en una placa que un cop superada es tracta d'anar mig navegant per una línia que s'intueix, V equipat amb parabolts i un pont de roca. El segon llarg puja vertical i t'hi vas trobant bones fisures, 6a equipat amb parabolts. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra per anar a buscar una placa vertical amb unes bústies impresionants, V equipat amb parabolts. El quart llarg trenca amb la tònica de verticalitat i es tracta d'anar superant panxetes, 6a equipat amb parabolts.

El primer llarg del què crèiem que era el Forat de la Pera.

El primer llarg de la Maduritas.

L'Ivan a la reunió del segon llarg.

Acabant la placa del tercer llarg.

L'Ivan superant l'última panxeta del quart llarg.

L'inici de la canal de descens.

L'equip de mecànics en acció.

La Chica del Martini, 210 metres 7b+ (6a obligat)

2009-02-07T06:41:00.000-08:00

Aquest dissabte amb l'Ivan decidim anar a fer roca, en un principi l'Ivan proposa anar cap a Montserrat, i el divendres quedem que ens mirarem alguna possible via, vaig buscant i em ve al cap la Chica del Martini, tinc ganes de fer-la ja que el cop que la varem probar el temps ens va fer deixar-la. El truco i li sembla bé, podem anar a Vilanova i si el temps és dolent podem anar a la cara sud de Montserrat.

Arribem a l'aparcament de la Roca dels Arcs, no sense abans parar a la Fonda Cadí a esmorzar, i ens hi trobem a en Mohawk i a l'Ivan que van a fer el Señor de los Bordillos, veina de la Chica del Martini, coincidim als primers llargs i ja ens deixen enrera, no hi ha res com anar fort!. Val a dir que la via és molt guapa i exigent fisicament, ja que exeptuant una parell de llargs la resta de llargs desplomen, cosa que vaig patir de primera mà ja que em vaig petar de braços als quatre primers llargs i al cinquè vaig haver de baixar de mig llarg perquè tenia els dits i els abantbraços destrossats ( vaig poder comprobar que tinc una forma física de pena, això de no fer res...), i a l'Ivan li va tocar currar-se el que quedava de via.

Val a dir que tota la via està equipada amb parbolts i les reunions estan equipades per rapelar. El primer llarg és una placa on la primera part va per una fisura, després et fa anar cap a la dreta per finalitzar amb un flanqueig cap a l'esquerra fins a la reunió, 6a. El segon llarg comença amb tendència a la dreta per superar el sostre i un cop s'ha superat continua un placa fisurada no menys difícil, 7b+. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra i aprofitant una sabina morta xapar el primer parabolt, continuar a l'esquerra i després el tros més i després recte fins a la reunió, 6a. El quart llarg começa amb tendència a la dreta per continuar per una placa amb tendència a l'esquerra que ens porta a la reunió, 6b. El cinquè llarg comença tendència a la dreta per superar un desplom i tot seguit recte fins a la reunió, 6a. El sisè llarg fuig de la línia lògica i més fàcil va tendència a l'esquerra per anar a buscar uns desplomets, V. El setè llarg en un principi tira lleugerament cap a la dreta fins a mig llarg seguidament tendència a l'esquerra fina a la reunió, V.

De material portavem 15 cintes exprés, els aliens verd i groc i un estrep cada un.

L'Ivan, assegurat per en Mohawk, barallant-se amb el sostre del segon llarg del Señor de los Bordillos.

L'altre Ivan, el de sempre, al primer llarg de la Chica del Martini.

Al sostre del segon llarg.

Acabant el tercer llarg.

A la placa del quart llarg.

Superant sostrets del sisè llarg.

A la meitat del setè i últim llarg.

Excursió amb esquís per Puymorens

2009-01-31T09:38:00.000-08:00

Aquest dissabte, després d'un meset reclòs, per fi m'ha arribat l'hora de sortir. Mirant la meteo no pinta gaire bé enlloc, penso que millor anar a fer algo d'alpinisme ja que si neva almenys pots fer alguna cosa metre que si vas a fer roca i plou, ja t'ha tirat el dia enlaire. A l'Ivan li proposo d'anar a fer el Gran Diedre del Pic de Valletes, i sense pensar-s'ho ja tenim l'objectiu, com a pla alternatiu, degut a que es molt difícil que es formi el Gran Diedre triem el Corredor Nordoest del pic veí de la Vignole.

Durant la primera part de l'aproximació anem bé ja que és per una pista de l'estació de Porté Puymorens, la cosa cambia quan la pista s'acaba, degut a les nevades que hi ha hagut hi ha un tou de neu considerable i hem d'anar obrint traça, cosa que fa que l'aproximació se'ns fagi una mica llarga. De lluny ja veiem que al Gran Diedre encara li falta força per estar format i ja ens fem la idea d'anar al Corredor Nordoest de la Vignole, i alhora allargar l'agonia de l'aproximació. Un cop som a l'inici del corredor veiem que la línia fina que es veia és de neu per transformar i desistim ja que es tard i la feinada que ens portaria fer la primera part en roca i la últma, on sembla que no hi ha res de neu i menys de gel, ens allargaria força la jornada.

Baixant quedem amb la Beth i la Judit que van pujar més tard a esquiar, i fem una baixada des del bar que hi ha a la pista per la qual hem fet la primera part de l'aporximació, fins a l'aparcament.

En Pic de Valletes a l'esquerra i el Pic de la Vignole a la dreta.

L'Ivan durant l'aproximació amb el Pic de la Vignole al fons.

El Corredor Nordoest de la Vignole.

L'Ivan durant el descens.

Tierra de Nadie, 180 metres 6b/c ( 6a obligat)

2009-01-03T10:21:00.000-08:00

En vistes de les temperatures, aquest dissabte tornem a fer roca, i tot i que pinta millor que la setmana passada la cosa no és per tirar coets. Per la primera via de l'any, amb l'Ivan haviem pensat d'anar pel cantó d'Oliana, però un cop hem arribat a Ponts a esmorzar hem vist que a la Roca dels Arcs hi tocaba el sol i hem parlat amb l'Oriol i amb en Gerard que ens han dit que s'hi estava força bé, mentre que cap al cantó d'Oliana estava ben tapat, així que hem fet canvi de plans, i metre esmorzabem a la Fonda Cadí hem decidit d'anar a fer la Tierra de Nadie.

Un cop hem arribat al aparcament, la cosa pintava millor que la setmana passada, i per comptes de dos hi havia tres cotxes d'optimistes contant el nostre. Tot anant cap a la via hem vist que l'Oriol i en Gerard estaven al segon llarg de la Wild Planet i a la Chica del Martini (la que varem probar la setmana anterior i varem abandonar al primer llarg pel fred) n'hi havia una altre. La cosa pintava bé, molt poca gent comparat amb el normal i hi tocava el sol.

Comencem a fer la via i comparat amb la setmana passada és la glòria!, la roca amb la mica de sol que ha tocat s'ha escalfat una mica i ens hi posem. El primer llarg puja recte anant a buscar un petit diedre i just a sobre hi ha la reunió, V equipat amb espits i un clau. El segon llarg comença amb un curt flanqueig a l'esquerra, tot seguit es supera un sostret i a partir d'aquí el llarg té tendència a la dreta, 6b equipat amb parabolts i reuinió conjunta amb Factor 2. El tercer llarg comença amb tendència a la dreta per anar a buscar un sostre molt dur, i un cop superat queda un tros de placa, 6b/c equipat amb parabolts. El quart llarg comença amb una altre curt flanqueig a l'esquerra i seguidament superar una altre sostret i d'aquí fins a la reunió una placa vertical amb unes busties molt bones, un llarg molt guapo, 6a equipat amb parabolts. El cinquè llarg va cap a la dreta a buscar un sostret i continua per una placa on a diferència del llarg anterior la roca és roma, 6b equipat amb parabolts. Els sisè i últim llarg segueix amb el mateix tipus de roca roma la primera part al final ja torna a tenir bones fisures, V equipat amb parabolts.

De material hem poratat 14 cintes expres i aliens fins al gris.

En Gerard al segon llarg de la Wild Planet.

L'Ivan al primer llarg.

L'Ivan arribant a la reunió del segon llarg.

L'Ivan just sota el sostre del tercer llarg.

L'Ivan apunt d'arribar a la quarta reunió.

L'Ivan en el sostre del cinquè llarg.

L'Ivan als metres finals de la via.

Xevi i Ivan després de fer la primera via de l'any.

La Chica del Martini, 210 metres 7b+ ( 6a obligat)

2008-12-27T08:06:00.000-08:00

Per aquest dissabte quedem amb l'Ivan per anar a fer la Sang de Crack a Collagats, però veinent la previsió decidim no anar tan lluny i decidim anar a probar la Mescalina, a Terradets. Sortim de casa amb un temps que no ens augura una bona escalada, a mesura que baixem per l'eix en direcció Lleida deixa de ploure i intuïm que hi ha clarianes cap a Vilanova de Meià, creiem que aquestes correran cap a l'oest i també seran a Tarradets. Res més lluny de la realitat, al arribar a Tarradets les parets estan amarades, impossibles d'escalar, hi havia una furgoneta de fanàtics mirant les parets també.

Ja que hem sortit a escalar i amb el fanatisme que porta l'Ivan per escalar, no donem el dia per perdut, passem per davant de Roca Regina i es troba en les mateixes condicions que la seva veina Paret de les Bagasses. Pugem fins a Tremp i baixem cap a Artesa de Segre, passem per les parets de Comiols que estan ven nevades.

Des del cotxe veiem a la llunyania la Roca dels Arcs que sembla eixuta i on hi llueix una mica el sol degut a una petita clariana, està decidit, anirem a probar sort, pel camí triem via, farem la Chica del Martini. Un cop arribem a la zona d'aparcaments, només hi ha una furgoneta, i ja són les 12 del migdia, triem el material, (14 cintes expres) i ens plantem a peu de via.

Fa força fred i vent, però ja que hi som ens hi posem, alhora passen un parell de francesos que han anat a la Plaerdemavida i han baixat al primer llarg ja que la roca és molt freda. Quan ho comenten jo just començava el primer llarg i els hi dono la raó, i arribo fins a la primera reunió. Quan arriba l'Ivan, veient el vent, el fred i la roca que està molt freda, decidim baixar i ja hi tornarem que de ven segur que amb un millor dia gaudirem més de la via.

La Paret de les Bagasses negre d'humitat i on s'hi poden distingir les lines de les vies.

La paret de Roca Regina.

Les parets de Comiols.

Vistes a les parets de Vilanova de Meià.

L'Ivan acabant el primer llarg de la via La Chica del Martini.

Corredor Phoenix, 160 metres 80º V+

2008-12-20T00:57:00.000-08:00

Tal i com verem quedar la setmana passada, tornem a Ulldeter per fer el Corredor Phoenix amb l'Oriol i la Conrado l'Ivan, en Pep i en Jordi. Amb la dificultat per formar-se aquests dos corredors i les prespectives que venen ( un potent anticicló), hem de probar-ho si o si, ja que les temperatures ja comencen a pujar, a l'aparcament estavem amb temperatures positives poc abans de les 8 del matí.

Fent l'aproximació trobem molta neu, la que ha caigut a principis de setmana i ha quedat ventada. Ens equipem abans de començar la rampa que ens porta als corredors i fem cap al Phoenix. Un cop arribem a peu del corredor muntem reunió i ens passem una estona mirant de desfer la corda de l'Oriol, ja que l'havia deixat sense plegar, ens refredem una mica, i comencem a pujar.

Començo el primer llarg, un llarg vertical on no hi ha un gel de gran qualitat ni continu i s'han de fer alguns passos en roca, hi trobem una U mig entrada a mig llarg i una V just abans d'arribar a la reunió, a la reunió hi ha un espit i un pitó. El segon llarg el començo flanquejant un parell de metres i mirant d'arribar a una columna de gel vertical que comença sobre un petit ressalt de roca, un cop superat el ressalt hi ha una rampa de neu i s'ha de seguir en tendència a la dreta per agafar un altre cop el corredor, em dec haber saltat l'emplaçament de reunió ja que l'Oriol ha de sortir un parell de metres en ensamble ( ja s'hi està acostumant) fins que trobo un bon lloc, on hi poso dos pitons, hi ha un pitó al final del primer ressalt. El tercer llarg és una rampa que ens porta sota d'un ressalt de roca, on l'Oriol hi munta la reunió. El quart llarg supera aquest ressalt de roca, on t'has d'empotrar a una fisura ample i mirar d'anar pujant i estirar-te fins poder punxar una mica de gel que t'ajuda a acabar de sortir, tot seguit hi ha una ressalt i una rampa de neu que ens porta a muntar reunió deu metres abans del cim, en un emplaçament on s'ha d'anar alerta per no tirar pedres al segon de cordada, hi faig reunió amb un cinta. Finalment queden els deu metres de tràmit fins al final.

Al cim ens trobem a en Pep, l'Ivan i a en Jordi, que han fet la Conrado. Estem contents, ja que amb dues setmanes hem fet dues vies que feia anys que teniem pendents i que mai acabaven d'estar en condicions, tot i que val a dir que comencen a fluixejar, ja que el dia que varem posar-nos amb l'Ivan a la Conrado varem trobar-lo força millor que la setmana passada i aquesta.

Per cert, al quart llarg ens hi va quedar un alien groc, així que ja sebeu...

Per fer el corredor varem fer servir friends, aliens, 1 cargol i pitons ( 2 extraplans i 2 universals).

Mentre pujo la pala de neu per arribar a l'inici del corredor.

L'Oriol acabant el primer llarg.

L'Oriol arribant a la segona reunió.

L'Oriol a mig tercer llarg.

Mentre faig la part final de quart llarg.

Asseguro a l'Oriol metre acaba el quart llarg.

Cara est del Gra de Fajol Gran on s'aprecien el Corredor Phoenix a l'esquerra i la Conrado- Altamira a la dreta.

Conrado-Altamira Gra de Fajol Gran, 260 metres 70º V.

2008-12-13T08:41:00.000-08:00

Després d'un parell o tres de dies fent fred quedem el dissabte amb l'Ivan, l'Oriol i en Pep, la intenció és fer dues cordades i posar-nos a la Conrado-Altamira. Amb l'Ivan ja hi varem fer un intent feia 15 dies i teniem clar que havia de caure, ja que és una canal que costa molt de formar-se.

A un quart de set em passa a buscar l'Oriol i fem cap a Sant Quirze a buscar l'Ivan i en Pep, parem a Ripoll a fer un most i enfilem cap a Ulldeter. Fem les cordades, que seran en Pep i l'Ivan i l'Oriol i jo, així que cada cordada es tria el material, comencem a fer l'aproximació. Ens equipem abans de començar la rampa final de l'aproximació i ja veiem que hi ha una cordada al Corredor Phoenix i una altre que està a punt d'arribar a la Conrado. Veient que ens hauriem d'esperar pugem la rampa final amb més calma per arribar més descansats.

Un cop arribem a peu de canal hi ha la parella d'escalador que veiem que arribaven a la Conrado, estaven començant el primer llarg i ens esperem, són d'Amer i de Santa Coloma de Farners, i fem la xerrada esperant el nostre torn. S'entreten per l'entrada directa i nosaltres comencem a refredar-nos ja que bufa un vent fort, els companys que escalaven ens diuen que si volem fer que pugem, però tres cordades juntes no ens fa gaire gràcia i l'Ivan i en Pep diuen que aniràn a la Phoenix i nosatres decidim que farem la Conrado.

El primer llarg el fem entre l'entrada directa i la original, on veiem que hi ha una fisura que sembla bona per tal de superar un desplom de roca i m'hi poso, un cop arribo a la fisura veig que no es tan bona per equipar com semblava, però com que ja hi era tiro cap amunt i arribo a una rampa de neu dura que em porta fins a la reunió ( 1 espit amb cinta), un cop va arribar el company de l'altre cordada va rapelar i ens varem quedar sols al corredor. El segon llarg comença amb un petit mur on feia quinze dies el varem poder fer amb piolet tracció i aquest cop ja s'havia de fer herba-tracció, un cop superat el mur una rampa de neu fins a la reunió ( dos pitons). El tercer llarg comença superant petits ressalts de roca i gel fins arribar a una pala de neu que ens porta a la reunió ( dos pitons). El quart llarg comença amb un ressalt de gel encaixonat i segueix per una rampa de neu fins a tornar una altre ressalt de gel que al principi també està molt encaixonat, em devia saltar la reunió ja que l'Oriol va haver de sortir un parell de metres amb ensamble per tal de que jo pogués arribar a un extraplà on vaig muntar reunió amb un parell de friends més. El cinquè llarg comença amb un ressalt de predra seguit d'un flanqueig amb neu per posar-te en un diedre de roca, que un cop superat et porta a la rampa de neu final. Quan varem acabar l'Ivan i en Pep ens esperaven a dalt.

Un corredor molt maco, estètic i del tot recomenable. De material varem utilitzar, 2 pitons: un extra pla i un pla, un cargol de gel, friends i aliens.

Arribo al desplomet del primer llarg.

L'Oriol deprés de superar el desplom del primer llarg.

L'Oriol havent superat el ressalt del segon llarg.

L'Oriol començant el tercer llarg.

L'Oriol arribant a la reunió del quart llarg.

Jo després del ressalt i començant el flanqueig de l'últim llarg.

Foto de família: Ivan, Xevi, Pep i Oriol.

Canal del Diedre, 240 metres 55º V+

2008-12-08T02:56:00.000-08:00

Aquest dilluns amb en Pep quedem per anar a fer algun corredor a Ulldeter, no teniem res en concret però si que hi havia alguna proposta, la que tenia més números i la que al final va ser era la Canal del Diedre.

Les previsions metereològiques en anunciaven molta nuvolositat, i durant tot el camí cap a Setcases va ser així, però va ser començar a pujar i deixar enrera els núvols, i durant tota la jornada varem gaudir d'un temps difícil de trobar en aquella zona, un dia sense gens de vent i a més assoleiat.

Pel què fa al corredor, la neu era dura i en els trossos on la neu era més tova hi havia la traça feta (a la primera part del corredor) . En la primera part entrem a la canal i anem pujant per un pendent d'uns 50º-55º i deixem enrera les traces que van cap a la Canal dels Avets i cap a la Canal de la Variant. La canal ens porta a un mur de roca on mirant a l'esquerra hi veiem el diedre típic de la via i ens encordem per començar. Pel temps en què estem les condicions són molt bones i hi ha força neu, tot i que agafant com a referència la reunió que hi ha al peu del diedre es pot veure que encara n'hi falta ja que queda força alta, en aquesta reunió hi trobem 2 parabolts. Pel què fa al diedre, no hi ha gaire gel i molt del quin hi ha es trenca a ser molt prim, tot i que en alguns punts si que es poden clavar piolets i al arribar a la reunió també hi trobem 2 parabolts, en el llarg hi trobem un spit. El següent llarg també el fem encordats ja que no sabem què ens trobarem, ja que no veiem què hi ha després de la rampa que ens queda al davant, i després seguim fins al cim amb ensamble, 55º.

Per fer la via hem utilitzat l'alien groc i el gris pel llarg del diedre.

Entrant a la canal.

Visió del diedre des de la reunió.

En Pep sortint del diedre.

En Pep al següent llarg.

Fent la part final amb ensamble.

Amb en Pep al cim on tenim el Gra de Fajol Gran de fons.

Conrado-Altamira - Gra de Fajol Gran

2008-11-28T23:46:00.000-08:00

Aquest dissabte, desafiant a en Francesc Mauri hem quedar amb l'Ivan per anar a Vallter. Feia anys que sentia a l'Ivan dient-me "aquest any hem de fer la Conrado-Altamira", i per fi s'ha format, cosa difícil i més en un mes de Novembre!!

Aquest cop anem de masters: quedem a dos quarts de set i passem per Ripoll on l'Ivan agafa un croisan i se'ls menja al cotxe ( feia anys que no feiem un esmorzar tan miserable...). A mesura que anem acostant-nos a Vallter la nuvolositat disminueix cosa que ens anima, ja que ens pensavem que arribariem nevant.

Ens equipem i comencem l'aproximació, el Sol es va alternant amb algun núvol i arribem a peu de via, on hi ha una cordada al davant, que quan sortim ja estan al segon llarg. Comença a nevar i l'Ivan s'enfila al primer llarg, per comptes de fer l'entrada directa, comencem per "l'original", ja que no agafem la línia bona i el llarg s'ha de treballar. Un cop arriba a la reunió (on hi ha una cinta que va d'un espit amb el cargol doblegat i l'altre cap de la cinta no es veu on està ancorat, si bé sembla que deu ser un pont de pedra) ja està tot ben tapat i neva amb insistència. Arribo a la reunió, on la via es tanca i per on baixa canalitzada tota la neu que cau en el tram superior, és com un salt d'aigua però per lloc d'aigua hi baixa neu fina i de tant en tant un tros de gel. Ens esperem una bona estona, al principi per esperar que pari de baixar neu, ja que baixa amb intermitències, però quan més esperem les intermitències són més curtes. Al final decidim que tirem cap amunt, ja que davant nostre tenim un petit mur per superar i no veiem que hi ha més endevant, i pot ser que quan més pugem menys neu ens baixi. Començo a pujar i ja m'estic una bona estona parat al principi ja que la neu i la mica de gel que cau no em deixen veure on clavar el piolet, un cop sembla que afluixa una mica m'hi torno a posar i supero el mur, on a continuació segueix una rampa, on costa progressar ja que amb el pendent que té fa que la neu s'hi hagi pogut dipositar però al progressar baixa, i a la fi arribo a la reunió on hi ha dos pitons enllaçats amb una cinta. Quan l'Ivan arriba a la reunió i veiem que al llarg següent també hi baixa tanta neu decidim deixar-ho, així que muntem un parell de ràpels i anem al refugi a fer un té i una llet amb cola-cao.

El material que ens recomenaven es un joc de tascons, aliens i camalots fins al 2, un parell d'universals, un pla i una uve, i tres o quatre cargols de gel.

Al blog de l'Ivan, perversiovertical.blogspot.com s'hi poden veure imatges en video.

Durant l'aproximació el temps ens feia ser optimistes.

Enfilant el tram final amb el Gra de Fajol Gran al fons.

L'Ivan a la primera reunió.

Mentre montavem el ràpel a la segona reunió.

Bàlsam de Tigre, 180 metres 6a+ ( V+ Obligat)

2008-11-17T00:51:00.000-08:00

Aquest dissabte quedem amb l'Oriol per anar a escalar, hi havia un parell de propostes, una era anar a l'Esperó de les Orenetes a fer la UES i l'altre anar a la Pret Bucòlica a fer la Bàlsam de Tigre i la Pas d'Estrés, de les vies de la Paret Bucòlica a mi em feia gràcia fer la Bàlsam que l'Oriol ja havia fet i a l'Oriol li feia gràcia fer la Pas que jo ja havia fet.

Quedem a les 7 a Can Pamplona i fem cap a Ponts a esmorzar unes llesques de pa amb tomàquet amb butifarra a la Fonda Cadí,i encara no acabem de decidir quina via farem. Mentre pujem Oliana amunt decidim per fer la UES, tot i que el temps ens juga en contra ja que calculem que començarem a escalar a les 11:00 i haurem d'anar lleugers ja que a més de la llargada de la via hi ha el descens i tallarem cap al crepuscle.

Un cop arribem a l'aparcament bufa un vent endimoniat i sense parlar gaire tornem a pujar al cotxe i anem cap a la Paret Bucòlica, on anem a fer primer la Bàlsam de Tigre i un cop l'acabem, decidim que ja en tenim prou i deixem la Pas d'Estrés per un altre dia.

La via és molt maca tret de l'últim llarg i l'inici de la via està marcat. El primer llarg comença amb una grada i ja es posa vertical de cop, V equipat amb parabolts. El segon llarg et porta cap a un sotret per superar més impresionant que difícil amb unes nances espectaculars i segueix amb una placa vertical, V equipat amb parabolts. El tercer llarg comença amb tendència a l'esquerra per anar a buscar una altre placa i segueix recte amunt, V equipat amb parabolts. El quart llarg comença amb un pas finet i s'ha d'anar alerta on t'agafes ja que sembla una mica trencadot i segueix resseguint fisures, V equipat amb parabolts. El cinquè llarg va per una placa vermella cap a un sostret que s'ha de superar i et porta de dret a la reunió, 6a+ equipat amb parabolts. El sisè llarg és purament de tràmit per arribar al cim, IV equipat amb alguna cinta als arbres i parabolts.

La via està equipada amb alegria entre parabolt i parabolt, es pot portar un parell l'aliens per alguns passos i una cinta o un estrep per superar el sostre del cinquè llarg.

A la via varem coincidir amb una altre cordada osonenca d'uns companys que ens trobem els dimarts al rocòdrom i posteriorment també varem coincidir a l'Hostal Cadí quan acabavem de menjar-nos unes guatlles.

L'Oriol acabant el primer llarg.

L'Oriol arribant a la tercera reunió.

L'Oriol començat el quart llarg.

Jo mateix sota el sostret del cinquè llarg.

L'Oriol a la última reunió després d'haver fet el senglar a l'últim llarg.

Al final de la via amb l'Oriol.

Terra de Dinosaures, 160 metres 6a ( V obligat)

2008-11-08T02:22:00.000-08:00

Aquest dissabte quedem per anar cap a Oliana amb en Miquel, l'Ivan i en Jordi, en un principi l'Ivan i en Miquel volien anar a fer alguna cosa cap a l'Esperó de les Orenetes però al final s'han decidit per ajuntar-se a nosaltres i escalar a la Paret Bucòlica. De camí cap a la paret, quan encara estavem a l'Eix Transversal s'ha posat a ploure força cosa que ens ha fet replantejar-nos la idea d'anar cap a Oliana i fer cap a Montserrat. Després de parar-nos a esmorzar a Pons ja no plovia, però estava tot ben moll però hem decidit de seguir amb els plans inicials.

Un cop hem arribat a l'aparcament ja estava tot força aixut pel vent que feia, que alhora ens donava sensació de fred. Hem acabat de triar les vies ja que portava unes quantes ressenyes de la zona, anteriorment amb l'Ivan haviem fet un parell de vies allí, la Trenta i Tantos i la Pas d'Estres, que queden a l'esquerra de la paret i anteriormet també hi havem anat amb el mateix Ivan, en Marcel i l'Oriol, però només varem fer un llarg ja que a en Marcel li va caure un roc que li va trencar un parell de costelles i li havia afectat al ronyó.

L'Ivan i en Miquel van a fer la Balsam de Tigre i jo amb en Jordi la Terra de Dinosaures, sembla que per fi en Jordi ja pot escalar!!

El primer llarg és el més fàcil de la via, V equipat amb parbolts. El segon llarg comença anant a buscar una miqueta de sostret i segueix per unes plaques molt xules, 6a equipat amb parabolts. El tercer llarg comença per una zona fàcil per anar a buscar un diedret i una placa que ens porten a una zona de III fins a la reunió, V equipat amb parabolts. El quart llarg comença per una fisura que et porta a una placa que acaba amb una feixeta i segueix amb diagonal a l'esquerra amb un calcari curiós, V equipat amb parabolts. Al cinquè llarg , la primera part comença amb una placa tècnica i després ja tomba per arribar al cim superant petites grades, V equipat amb parabolts.

La via està totalment equipada i només fan falta una desena de cintes exprés.

Tornant, per arrodonir el dia ens varem parar a dinar a l'Hostal el Cadí de Pons.

En Jordi a mig primer llarg.

En Jordi arribant a la segona reunió.

Foto tirada des de mig tercer llarg.

En Jordi al quart llarg.

En Jordi acabant la via amb el pantà d'Oliana al fons.

Un cop a dalt de la via la foto de rigor, d'esquerra a dreta: L'Ivan, en Xevi, en Jordi i en Miquel.

Via Itaca, 75 metres V+ Ae

2008-11-01T01:46:00.000-07:00

Aquest dissabte, desafiant el temps, amb l'Ivan decidim fer cap a Montserrat, encara que fos per anar a esmorzar.

Surto de casa per anar a Sant Quirze i està plovent, ja veig que no escalarem. Quan passem per agulles no plou però encara hi ha boira, cosa que fa que les parets encara es mantinguin molles, confiem que un cop tornem d'esmorzar ja hagin marxat les boires i amb l'ajuda del vent s'aixugués alguna línia.

Al Bar Anna amb la torrada amb butifarra al plat, amb l'Ivan busquem alguan via per un dia com avui, una via curteta i que comencia amb artificial, ja que tenim força segur que la primera part de qualsevol via que triem estrà molla. Ens decidim per una ressenya que duia l'Ivan de la via Itaca a la Saca Gran, tres llargs amb 75 metres de recorregut.

Deixem el cotxe a l'aparcament d' agulles amb un temps molt tapat però almenys no hi ha boira, que tal i com he dit abans, juntament amb una mica de vent ajuda que la paret s'aixugui ràpid. Agafem el camí del Refugi i un cop passat el coll de les Portelles, enfilem amunt cap a la Saca Gran, tot moll.

Un cop a peu de via tal i com ens pensavem la primera part es ben molla, però al ser artificial no ens hi posem, esperant que no se'ns posi a ploure. Per comptes de posar-se a ploure ens sorpren el fet de veure que apareixen clarianes i ens toca el sol a mitja via, tot i que quan ja baixem de la via el temps es torna a tapar.

Pel què fa a la via, el primer llarg té l'entrada d'Ae, surts per una plaqueta i es va a buscar un petit diedre, seguidament una altre placa i ja s'arriba a la reunió, V Ae, parabolts i portar algun alien pel diedre. El segon llarg segueix també és V tot i que de la segon parabolt al tercer et posa les piles, V equipat amb 4 parabolts. El tercer llarg i últim és un llarg de quart que a la seva part final s'ajunta amb l'aresta Brucs, IV equipat amb 2 parabolts.

Per fer la via hem utilitzat una dotzena de cintes, estreps i aliens.

Vista de la cara nord i oest d'Agulles.

L'Ivan pujant per cordes durant l'aprximació.

L'entrada de la via Itaca ben moll.

L'Ivan arribant a la primera reunió.

L'Ivan a l'inici segon llarg.

L'Ivan acabant la via.

Peque-Mantecas a la Roca Alta, 160 metres 6a+ ( V obligat)

2008-10-25T14:56:00.000-07:00

Aquest dissabte quedem amb l'Ivan per anar a fer la Peque-Mantecas, és una via que ja feia algunes setmanes que duia de cap, i no em va costar gaire convencer a l'Ivan, ja que també la tenia a la llista.

Quedem a les 7 a casa, quan em llebo ja em trobo malament, però amb l'esperança que ja m'anirà passant anem tirant cap a Vilanova de Meià. A Ponts ens parem a esmorzar, on menjo més que gana tinc i la cosa em va a pitjor (el menjar no és el millor amic per l'hèrnia de hiato).

Arribem a peu de via i l'estómac ben regirat, però la comencem. El primer llarg el fa l'Ivan, un llarg mantingut, protegit amb pitons, fins just abans d'arribar a la reunió on hi ha un parabolt, aquest llarg es pot reforçar, és un llarg que ressegueix una fisureta i és força dur. Un cop arribo a la reunió, ja en tinc prou, m'he anat atabalant amb l'estómac i li dic a l'Ivan que baixo, que aprofiti que hi ha una cordada que començava per fer ell la via. Així que quant en Jordi arriba a la reunió li diu que no els hi fa res que s'hi ajunti. Són el Jordi i la Mercè, una parella de Barcelona amb els quals l'Ivan va poder acabar la via.

Així que la via encara em resta a la llista, com tantes d'altres.

L'Ivan al primer llarg.

Jo mateix al diedret final.

"Passeig" per Montserrat.

2008-10-18T11:10:00.000-07:00

Aquest dissabte amb en Jordi, el meu germà, haviem quedat per anar a fer la Via Bego-Miguel-Kush a Can Jorba, una via perquè comencés a fer algun llarg de primer. Abans de començar hem anat a esmorzar a Ca l'Anna, al Bruc, i seguidament hem fet cap a Can Jorba, on al arribar, entre el què ens deixava veure la boira s'hi podia entreveure la paret negre d'humitat, per la qual cosa hem decidit anar cap a Gorros, ja que al bar, esmorzant, pensant-nos que podria passar això hem copiat la ressenya de la Magic Line, al Gorro Frigi, ja que per la seva situació seria més fàcil de trobar-la aixuta. Així que hem anat cap al Monestir, on tot i que hi havia boira pixanera que en diem a la Plana hem decidit agafar els trastos i hem començat a pujar les Escales dels Pobres cap a Gorros, on un cop a peu de via, veient el temps que feia i el quin pronosticaven pel radio hem dit de deixar-ho estar i anar a fer una mica de passejadeta per acabar de passar el matí, així que hem continuat el camí de Sant Joan a Sant Jeroni fins al trencall que ens baixa fins al Pla dels Ocells i ens porta altre cop a les Escales dels Pobres per acabar comprant mató i formatge al les parades del Monestir. De saber-ho li podriem haver dit a en David que vingués ja que tinc entés que li agraden aquest tipus d'activitats i la Susana igual que la Beth no en són grans entussiastes.

El millor del dia.

El començament de la Magic Line.

El camí de Sant Joan a Sant Jeroni.

En Jordi just abans d'arribar al Pla dels Escurçons.

Baixant el Pas del Francès.

Mas-Guasch al Puntal de l'Albarda Castellana ( 170 metres, V+ Ae/A1)

2008-10-11T05:05:00.000-07:00

El dissabte quedem amb l'Ivan per anar a Montserrat que ens queda a prop i així poder ser d'hora a Sanhi, per això quedem a dos quarts de nou per anar a per la Mas-Guasch, una via que feia molt de temps que tenia a la carpeta de ressenyes. Previa parada al "Pata Negra" arribem a l'aparcament del Monastir, fem material i ens enfilem cap a peu de via, no sense perdrens abans, ja que un cop al Pla del Ocells agafem el camí que va més directe cap a l'hermita de Sant Jeroni, on arribem i després ens toca desfer part del camí. Un cop a peu de via ja hi ha una cordada a punt de començar, així que ens toca esperar una estoneta.

Un cop ens toca, comença l'Ivan amb un primer llarg que surt recte per anar a buscar un flanqueig cap a l'esquerra que ens porta a la reunió, V equipat amb parbolts. El segon llarg comença amb artificial per un mur per anar a buscar una diedre, V Ae equipat amb parabolts, claus i un arbre. El tercer llarg segueix la fisura diedre fins un abret i després segueix per placa, V equipat amb parabols, burins, spits i un arbret. El quart llarg és tot de diedre, V equipat amb parabolts, claus i ponts de roca. El cinquè llarg comença per una fisura que et porta cap a un esperonet per arribar a la placa que et deixa al cim. V A0 equipat amb parabolts i un burí.

Per arribar al cim varem fer un llarg més que comença amb una desgrimpada de l'agulla i a continuació pujar al cim amb un tram de III.

La via està practicament equipada, tot i que s'hi poden reforçar passos, sobretot en el quart llarg i per això varem fer servir ticams petits, aliens i el camelot de 0,5.

L'Ivan a l'inici del primer llarg just abans del flanqueig.

L'Ivan començant en lliure després de l'Ae del segon llarg.

Enfilo la placa just abans d'arribar a la tercera reunió.

La cordada que teniem al davant fent el diedre del quart llarg.

L'Ivan acabant el quart llarg.

L'Ivan fent l'esperonet del cinquè llarg.

Junt amb l'Ivan al cim.

Amanita Moscata 270 metres, 6a+ (V+ obligat)

2008-10-04T02:54:00.000-07:00

Aquest dissabte amb l'Ivan i l'Oriol ens hem dirigit cap a Tarradets per anar a fer l'Amanita Moscata a la Paret de les Bagasses. Al passar per l'aparcament, quan anavem a esmorzar a l'antiga estació hi hem vist a en Pep i a en Gerard que anaven a fer la via Delincuentes, veïna de l'Amanita, ens hi hem parat a xerrar una estona i seguidament hem fet cap a esmorzar. Després d'esmorzar hem tornat a l'aparcament on ja tocava el sol, cosa que feia que la sensació de fred no fos tan notable com el primer cop que ens hi hem parat.

Un cop a peu de via hem començat el primer llarg per la via Delincuentes i a mig llarg tornem a recuperar l'Amanita, 6a plaquero i equipat. El segon llarg comença amb un pas estrany i segueix en tendència a la dreta cap a un diedre , V que t'hi fa ser, semiequipat. El tercer llarg es un llarg amb un parell de feixes que el fan força discontinu, V semiequipat. El quart llarg surt cap a l'esquerra i es puja una placa que acaba en fisura. V semiequipat. El cinquè llarg és un llarg plaquero que comença superant un sostret, 6a equipat. Al sisè llarg varem optar per fer el de la Delincuentes, un llarg prescindible ja que la via s'ha de rapelar, tot i que aquest llarg pinta més bé que l'últim llarg de l'Amanita, V semiequipat.

El material que varem fer servir va ser un joc d'aliens, camelots fins al vermell i un parell de tricams.

L'Ivan fent el primer llarg i al fons es veu en Gerard començant el segon llarg de la Delincuentes.

L'Ivan acabant el diedre del segon llarg.

L'Ivan i l'Oriol acabant el tercer llarg.

L'Ivan i l'Oriol acabant el quart llarg.

L'Ivan arribant a la reunió del cinquè llarg amb unes bones vistes de fons.

Via Cervera-Raül 210 metres MD, A1e.

2008-09-27T23:55:00.000-07:00

Aquest dissabte ens hem retrobat amb l'Ivan i en Pep ja que feia força dies que no escalavem junts, amb l'Ivan feia dos mesos i mig i amb en Pep des del mes de gener.

El divendres va ser molt plujós, fet que ens va ajudar a decidir ràpid on aniriem a escalar, varem dir d'anar a Montserrat ja que ens queda aprop i a més amb una mica d'aire s'aixuga ràpid. Com sempre, començem la jornada al bar, i com gairebé sempre que anem a Montserrat ens deixem veure per Cala Anna a el Bruc. Com als vells temps arribem al bar sense cap via en ment, així que mentre esmorzem comecem a mirar les ressenyes que portem i amb l'excusa de que anem faltats de forma anem fer la Cervera-Raül a la Talaia Gran.

Mirant la ressenya la via té 8 llargs tot i que posa que es tant la 1ªreunió com la 3ª es poden evitar i així ho fem i també enllacem els dos últims llargs, els quals no es poden enllaçar amb cordes de 60 a menys que es surti amb ensamble que és el què varem fer. Aquesta via ha estat reequipada amb parabolts, tot i que n'hi ha alguns que no estan gaire ben posats, i pel que fa al material amb 12 cintes, estreps, una recuperable i un joc de tricam es passa.

Un cop a peu de via l'Ivan comença fent la primera part de la via, el primer llarg és un tercer on no hi ha res, i que enllacem amb el segon que ja comença amb un cinquè tot ben equipat i on el grau va decreixent fins a tercer fins arribar a un arbre on muntem reunió. El segon llarg ( el tercer i quart de la resenya) comencen amb un pas d'A1e i la resta de cinquè i quart van tenint peces, parbolts i burins. El tercer llarg ens porta fins al cim de la primera agulla amb la primera part de quart i la resta de tercer. El quart llarg comença desgrimpant la primera agulla i enfilant la Talaia Gran amb un mur vertical on la major part del llarg és A1e amb un pas de cinquè pel mig i una sortida de quart fins a la reunió, en el llarg hi ha parabolts, burins i un pont de roca. El cinquè llarg, l'últim per nosaltres, comença amb un parell de passos de quart i la resta de tercer i no hi ha res fins a la que segons la ressenya seria la setena reunió, on hi ha un parabolt i un burí per començar l'ultim llarg que també comença amb quart i va decreixent fins al cim on tampoc hi trobem cap peça.

Vista del primer llarg

L'Ivan al començament del segon llarg

L'Ivan començant el tercer llarg

En Pep i l'Ivan arribant a la quarta reunió

L'Ivan i en Pep al cim de la Talaia Gran

Miranda de les Bohigues, Via Daniel 60 metres V

2008-09-20T03:00:00.000-07:00

Després de més de dos mesos sense penjar-me per les parets, ja em toca arrossegar-me una mica per algun lloc vertical. Quedo dissabte amb en Xevi i aprofitant que ell no ha fet res per Montserrat, miro alguna via a la cara sud, en un principi anem a Can Jorba, la inteció és fer la via Josep Maria Andreví de la qual l'Ivan me n'havia donat informació, però al arribar a peu de via a més a més d'arribar molls, ja que pel camí ens freguen els matolls que estan molls per la pluja del dia anterior , veiem que la via regalima cosa que ens fa desistir de provar-la. Proposo d'anar a Agulles, ja que també portava la "ressenya" d'una via a la Miranda de les Bohigues, sabia que era a la cara sud, que els seu nom era via del Daniel i que el grau màxim era de V però no sabia quin tipus d'equipament hi havia. Així que agafem els tascons, els tricam i uns aliens i anem fins al peu de la cara sud de la Miranda de les Bohigues, allí veiem un parell d'espits que pugen en tendència a la dreta, i al no veure cap més possible via ens hi posem.

Pel què fa a la via dir que està totalment equipada amb espits i parabolts. La via són tres llargs, el primer, de tercer puja en tendència a la dreta, el segon, de cinquè começa tumbat i al pocs metres és posa vertical i el tercer, de quart, comença vertical i va tumbant-se, amb molt bones preses.

Pel que fa al descens, ens ho varem mirar una mica ja que no sabiem per on anava, ens va semblar de desgrimpar pocs metres per la cara nord i després pujar el Mirador de la Miranda des d'on desgrimpant una mica per la cara nord arribes al camí, suposem que és el descens lògic.

En Xevi apunt de començar el Primer llarg.

En Xevi a l'inici del segon llarg.

En Xevi a punt d'acabar la seva primera via a Montserrat.

Al cim gaudint de les vistes d'agulles.

Nova Zelanda i Illes Fidji

2008-09-15T04:54:00.000-07:00

Després d'un meset fora fent una visita a Nova Zelanda i acabant fent un descanset a les Illes Fidji ja tornem a ser-hi.

Faré uns cinc cèntims del viatge ja que la intenció inicial era copiar el diari del viatge de la Beth, però en veure la seva extensió m'ho he repensat ( quan es posa a escriure...).

Començat per Nova Zelanda dir que hi varem estar 21 dies, la intenció inicial era viatjar amb autocaravana, però contactant amb una agència neozelandesa ens vam inclinar per agafar una oferta que ens feien, la qual consistia en els hotels amb esmorzar, cotxe, unes quantes visites, visita amb vaixell als fiords, vol amb avioneta pels galciars i al Mont Cook entra d'altres que no eren poques coses més i tot això ens sortia més econòmic que el lloguer de l'autocaravana!!!.

Varem començar el viatge per la illa nord durant una setmana i els següents quinze dies els varem passar a la illa sud. Al ser un país jove no té edificis històrics i el més destacable és el seu paissatge, més que impresionant, tan el mar com la muntanya, la costa com l'interior, no hi ha res que no et cridi l'atenció, ja sigui per la seva bellesa o per alguna peculiaritat.

De l'illa nord varem començar visitant Auckland, la ciutat més gran del país i pel què varem veure la més cosmopolita, d'aquí ens va cridar l'atenció, entre comentes, la gran dèria que tenen per navegar i els esports derivats com la vela, la pesca, etc. tot i que ja que ens en feiem la ideia no ens pensavem que fos en aquesta mesura. Seguidament varem fer una ruta per la península de Coromandel on varem resseguir-ne la costa i visitar-ne els seus poblets, no hi ha res que no et maravelli, és la tònica de país. Seguidament varem anar a Rotorua on cal destacar-ne Te Puia amb els seus Geysers, una excursió per la vall volcànica de Waimangu i sobretot anar a fer algun àpat al Fat Dog que sembla cal afarta pobres per la quantitat de menjar que et donen.
A continuació cap al Tongariro National Park, uns volcans envoltats de desert, on per culpa del mal temps no varem poder gaudir gaire de les vistes que s'hi prometen. El següent destí i últim de la illa nord és Wellington, una ciutat encantadora amb una dosi de vent superior a l'Empordà.

Comencem l'illa Sud per Dunedin, on ens maravella la visita que realitzem per veure els alvàtros reials (cosa que no vol dir que tingui cap mena de simpatia a cap partit que el tingui com a logo), uns ocells que poden arribar a fer 3,2 metres de punta a punta d'ala, els pingüins d'ulls grocs, que surten en el revers dels bitllets de 5 dòlars on en la cara hi figura Sir Edmund Hillary, lleons de mar als quals passes a un parell de metres de distància i les foques, que d'aquestes últimes en varem veure uns quants cops més. A continuació anem a Te Anau, que ens serveix de punt de partida per visitar el fiord de Milford Sound (impresionant) i alhora també per començar a gaudir dels Alps Australs. El següent destí és Queenstown, lloc on s'hi centren un munt d'activitats, visites pels llocs on es va filmar algunes pel·lícules com el Senyor dels Anells, X-man, Limite Vertical, també hi ha unes quantes estacions d'esquí al voltant, es pot fer un trajecte pel llac amb un vaixell de vapor del 1912, jet boat, etc. Sortint de Queenstown anem a Lake Tekapo, on és més que recomenable fer un vol amb avioneta pels glaciars i veure el Mont Cook. El proper destí és Arthur's Pass on pel camí passem per Castle Hill, lloc d'escaladors, per cert molt pocs i la veritat és que no m'estranya gens, com em va dir un dels que hi havia a part de que tenen pocs llocs on escalar, un granit llis i uns seguros a can collons!!. Seguidament toca Nelson on toca visitar l'Abel Tasman National Park on una barca ens deixa prop del Falls River per tal de fer una ruta per la costa. Un altre destí és Kaikoura, on l'objectiu és veure balenes, i en veiem, dues, però degut a que fa força mala mar i les onades ens tapen força la seva visió, la Beth queda una mica decebuda, ja que en tenia moltes ganes. Finalment arribem a Christchurch on és més que recomenable una visita a la Banks Peninsula i a les seves platges, a l'hivern i amb cel ben tapat són impresionants.

Així acabem Nova Zelanda on una visita val més que mil imatges (que són les fotos que aproximadament hem fet), ja que mirant les fotos no s'aprecia la immensitat de la bellesa dels paissatges tan diferents ( mar, costa, prats, muntanyes, deserts).

El destí final és les Illes Fidji, on anem a una illeta amb un lodge per descansar 6 dies, i al primer dia ja estem nerviosos perquè ens aborrim, i encara ens queden 5 dies!!, que la veritat van passar rapidíssim, un cop agafem el tub i les ulleres i ens endinsem per les aigües transparents quedem literalment flipats, uns coralls de diferents colors que semblen llumetes, de mil i una formes, i a més se'ns hi va ajuntar una quantitat de peixos impresionat de tots colors i de totes mides, peixos molt grans i fins i tot varem veure un tauró, tot plegat IMPRESIONANT. També varem completar les activitats anant a pescar i anant amb catamarà. L'últim dia a les illes el varem passar a Nadi visitat mercats (activitat que ens encanta) i així almenys veure una mica la realitat de país.

Vistes des de la carretera que va de Thames a Coromandel ( Península de Coromandel).

Gueisers a Te Puia ( Rotorua).

Pingüins d'ulls grocs ( Península d'Otago).

Als Fiords ( Milford Sound).

El Llac Matheson amb el Mount Cook al fons.

Vista del Mount Cook des de l'avioneta.

Cua d'una balena a Kaikoura.

Mercat de fruites i verdures a Nadi ( Fidji).

Temps d'absència

2008-08-11T03:24:00.000-07:00

Després d'un llarg temps sense enfilar-me per les parets, tot i que per alguns no és tan, per a mi està éssent una eternitat, degut a un seguit de problemes amb contractures i amb la siàtica dels quals encara no me n'he refet, tot i que fa un mes amb l'Ivan varem fer la "Directa" del Pa de Figa, a Mallorca, que va ser l'última escalada puntual enmig del llarg parèntesi.

Per treure'm el neguit per no poder enfilar-me i per no deixar decaure la "forma" física, si és que ho pot fer-ho més, amb la Beth hem decidit d'anar a pujar el Puigmal, cim de vaques com diuen alguns, tot i que no deixa de ser un símbol per l'excursionisme català. Així que el dissabte dia 9 d'Agost vaig anar a fer per enèssima vegada el Puigmal i la Beth la seva primera ascenció a aquest cim, tot i que no li és gaire difícil fer primeres ascencions ja que els únics cims que ha pujat són la Dent d'Orlú i unes quantes agulles de Montserrat, i cal dir que tots els cims exceptuant aquest últim els ha fet escalant, és dona de mar...

Tot i haver fet força vegades aquest cim durant les quatre estacions de l'any, no m'importa tornar a pujar-lo, ja que no deixa de ser una matinal sense cap mena de dificultat que et permet gaudir de la "solitud" i alhora cauré en el tòpic de dir que no deixa mai de sorpendrem les vistes que ens ofereix el seu ascens, i aquí en deixo testimoni fotogràfic.

La Beth al tram final.

Boniques vistes de les Roques de Tot lo Món i de les Gorgues del Freser.